TAYLOR SWIFT - “1989”
06 ANYS
Remena, nena
És música-vainilla. No conté cap bri de perversió o fantasia, de morbo o divergència. Quan es tracta de cert pop massiu per a tota mena de públics, cap problema amb el vainillisme. De tant en tant, jo també tinc el dia clàssic i convencional i em demano un gelat de sabor bàsic (perquè estem parlant de gelats, no?). Per això mateix, de vegades m’escolto “1989” tan content com si fos un nen de 6 anys.
En principi, i si no sobreanalitzo, no hi veig res nociu en aquesta música. Ja m’està bé. Tot i el seu evident caràcter inofensiu, prefereixo aquest pop-vainilla al country FM-vainilla dels inicis de Taylor Swift, quan anava de relleu de Shania Twain, Faith Hill o Vonda Shepard (penso exactament igual que Kanye West als MTV Video Music Awards del 2009: el premi se’l mereixia Queen B).
Per descomptat, també escullo aquesta etapa concreta de na Tay Tay abans que la producció dels seus anys recents, quan segurament malaconsellada (de veritat no hi havia ningú amb qui col·laborar més avorrit que Bon Iver?) ha volgut ser més artista i més profunda. Llavors, més que música-vainilla ha acabat fent música-arròs blanc o música-iogurt natural. És ben cert que mal no et farà, però de gust de gust mai et vindrà.
De vegades penso (de fet, estic segur) que alguna cosa se m’escapa del fenomen Swiftie. No acabo de veure què la fa especial. Intueixo que està tot tan exactament dins de l’eix central de la campana de Gauss, tan estudiadament promitjat, que a mi em deixa fora. I no passa res. Ja hem sobreviscut altres cops a la dictadura del consens.
Però, com que sovint temo que potser no sóc capaç d’evitar l’impuls irrefrenable i snob de fugir del consens, hi torno. Llavors me l’escolto amb molta atenció a la Taylor. I me l’escolto, també, sense cap atenció, per veure si a les seves cançons hi ha un element osmòtic que exigeix d’una posició pasiva per ser permeable. Res. L’únic disc que, tant en un cas com en l’altre, m’acaba transmetent alguna cosa és “1989”.
Cançons com “Bad Blood”, “I Wish You Would”, “Style”, “Welcome to New York” o “Shake It Off” sé perfectament que són farinetes vasodilatadores que des del sistema me les han fet empassar fent el truc de l’avió amb una cullera. Però m’agraden, no hi puc fer més (igual que amb les que no m’agraden tampoc hi puc fer més).
“Welcome to New York”, concretament en el meu cas, es beneficia d’haver estat inclosa a la BSO de “Mascotas”. Segons l’edat i els gustos compulsius dels teus fills potser l’has acabat escoltant volent i sense voler 327 vegades. Llavors, una de dues: o li has agafat carinyo o l’odies profundament. A mi, com també em passa amb “Can’t Stop the Feeling!” de Justin Timberlake a “Trolls”, “Let It Go” d’Idina Menzel a “Frozen” i fins i tot “Happy” de Pharrell Williams a “Gru, mi villano favorito 2”, compta’m en el primer grup. (No em passa així amb “Te voy a esperar” de Juan Magán, però no és culpa de la cançó en si sinó de “Las aventuras de Tadeo Jones”, que em sembla un nyap).
I “Shake It Off” és un hit mainstream inapelable. Clar, com no ha de ser-ho si és pastada a “Hey Ya!” d’Outkast? Però, sobretot, em fa gràcia perquè en el meu cap funcionava per les generacions que van viure la seva irrupció quan eren nens igual que a mi em funcionava de petit el “Remena, nena” de Guillermina Motta. Em perdia totalment el missatge murri amb segones intencions d’aquest mític cuplé yé-yé, però em convidava a ballar i fer el ximple. Igual que “Shake It Off”: és indiferent si saps que la traducció vol dir “Deixa-ho córrer”, “No en fotis cas” o “Espolsau-ho” i és una cançó-resposta motivada per les xafarderies i crítiques que patia la cantant. Diu “Shake” i ja n’hi ha prou. A moure’s.
La penya continuarà parlant de la Taylor sí o sí, fins i tot jo mateix. Així que si he dit alguna bestiesa que pot indignar els swifties (que me’ls imagino una mica com el personal de “Pluribus”), si us plau, no em feu cap. Shake it off.
PER QUÈ ESCOLTAR “1989” AMB 6 ANYS?
Per adonar-se que hi ha músics que són estrelles globals. Una minoria de gent molt famosa en temps present. Fan cançons ubiqües i segurament et plouran a sobre. A aquesta edat, ja va bé que et deixin moll com un ànec.
L’ALTERNATIVA:
AMY WINEHOUSE - “Back to black”
Abans del reich de la Swift, va tenir lloc l’imperi Winehouse. Molt més tràgic i tèrbol, però també apte per a la lectura i el consum superficial. Independentment de l’edat que tinguessis, escoltaves els seus hits i veies el seu look, tan fàcil de dibuixar i memorable, i pensaves: “Això és una estrella”.