ROSALÍA - “Motomami”
08 ANYS
Ara i aquí
Potser és només cosa meva, però posar-se a parlar ara de “Motomami” ja sembla anacrònic. Com si fos cosa del plistocè. De fet, fins i tot comentar alguna cosa avui de “Lux” diria que també ja està fora de “la conversa”, aquest marc d’intercanvi d’opinions fugaç que marca el timing d’opinions a les xarxes. Intueixo que això els passa a tots els discs-fenomen. Tots tenen una dimensió evident d’obsolescència programada, com si Rosalía fos en realitat una app, potser un sistema operatiu, que s’actualitza en noves versions que anul·len la vigència de l’obra anterior.
En tot cas, crear un disc-fenomen no és tan fàcil, eh, figura. Com si tothom ho poguès fer! “Mira, avui he decidit que faré un àlbum del que parlarà tothom”. Sí, clar, bufar i fer ampolles. Estratègies promocionals abassegadores a part, que una obra musical inclogui aquesta capa té un valor descomunal.
Ara bé, la sensació que una música et connecta amb l’àgora, que representa un ara i aquí, pot ser també aclaparadora. Et pot deixar mut, curtcircuitat. En tot cas, la pressió d’haver de dir la teva, de pronunciar-te ¡ja! davant d’un disc-esdeveniment, la pots experimentar només si vols. Pots passar un queso de tot i seguir el teu camí. Ja s’ho faran.
Però, almenys en el meu cas, trobo molt excitants aquelles músiques que irrompen de cop en tota mena d’esferes (a casa, amb els amics, a la feina, a les notícies...) i t’empenyen a participar del moment i, potser, d’un canvi de paradigma. Sobretot, si com passa a “Motomami”, són discos que, quan els escoltes i perquè la música que ofereixen és com és, et descobreixes construint-te una opinió vulguis o no. T’inoculen idees, et plantegen preguntes, t’agullonen a experimentar-lo i pensar-lo.
A mi “Motomami”, tant al 2022 com ara mateix si me’l torno a posar, em sembla xulíssim, molt divertit, molt equilibrat i molt per escoltar-lo volta i volta. És un àlbum on es nota que l’artista l’ha composat, produït i interpretat amb alegria creativa, fins i tot rient, com Lamine Yamal a la primera temporada al primer equip: prenen consciència que l’estava liant fort i alhora fent-se creus de la posició privilegiada fins on s’estava elevant.
També, diguem-ho tot, hi ha quatre o cinc xuminades que no en van convèncer al seu moment i continuent sense fer-me el pes ara, i no totes són responsabilitat de Rosalía:
1- La portada, molt icònica i memejable, ok, és un horror. Com si davant d’un briefing impossible (Rosalía ha de sortir sexy, però urbana; maquinal, però carnal; reconeixible, però semi-anònima; angelical i desvergonyida...) haguessin tirat pel camí del mig: “Doncs ho fotem tot a dins i a cagar”.
2- També m’espanta el títol buscant posicionament SEO (com “Eusexa”, “Sexistential” o fins i tot “Brat”) i amb intenció de crear marca en un sentit corporatiu (de fet el nom de l’empresa familiar és Motomami S.L). Per no parlar de la tipo grafitera, subratllant per a tòtils que la “M” pot ser una papallona (metamorfosi, eh, al tantu amb el nivell de metàfora). Joan Brossa hauria tret el cafè amb llet pel nas.
3- Tampoc em sembla necessari que Rosalía imposti tant l’accent llatí, com si fos Carlos Latre imitant Dinio (apaaaquí, quina referència més delatora de la meva condició boomer no boomer; sóc X).
4- Així mateix, se m’escapa el riure (i això no és responsabilitat d’ella) amb els fans exegetes que s’agafen a un sample de jazz, a un prèstec melòdic de Burial, a un abecedari de gustos o a un fragment en català per elevar bizantines teories a partir d’un... easter egg? Crec que el repte del disc és major (més estructural, si més no) quan capgira una batxata o arriba per dreceres que només sembla conèixer ella a unes buleries o un bolero. La resta em semblen adorns que només són una piga pintada sobre el llavi (queda molt bé, sí, però...).
5- “G3N15”: l’única cançó que no m’agrada gens ni mica (si és que aquest és un disc de cançons i no un tot): lletra hipòcrita que activa la sospita que, si ja s’estarrufa amb el seu nebot, quan sigui mare pot ser terrible.
En tot cas, les sinapsis que em provoca “Motomami” provenen més d’una impressió general que no té res a veure amb aquestes minúcies de pureta rondinaire una mica parodia de mi mateix.
Admiro i gaudeixo de com “Motomami”, per bé o per mal, va atrapar el llampec del seu temps en una ampolla. I això, és veritat, pot despertar també alguns dubtes i una certesa: És un clàssic modern aquella obra que millor representa la seva època o ho és aquella que representa totes les èpoques? I encara una altra: Si Rosalía parla només ja de coses de rica i famosa, es desconnecta de la seva audiència, que ja no es pot identificar amb les seves temàtiques, i això impedeix que sigui un clàssic? O això no té cap importància?
I ara la certesa: “Motomami” era música en present perquè mai havíem escoltat res semblant abans (reggaeton bastard i experimental?). I aquesta percepció la vaig tenir jo, la meva mare, la meva parella, la meva germana, la meva filla, les seves amigues i varis milers de persones que no conec de res a tot el planeta.
He dit abans “ara i aquí”? Ara i a tot arreu.
PER QUÈ ESCOLTAR “MOTOMAMI” AMB 8 ANYS?
Quan van donar la notícia de la sortida del disc a l’InfoK, van advertir que “no era un disc per nens”. Al marge que era mentida (“Bizcochito”, “Chicken Teriyaki” són molt infantils; no tot era “Hentai”), el que és rellevant és que aquest telenotícies per la canalla asumís que qualsevol cosa que fes Rosalía en aquell moment tenia un altíssim interès informatiu pel seu target. I tant que sí. Encara que només sigui per curiositat, tots els nens d’aquesta edat haurien de voler saber més dels protagonistes del seu moment vital.
L’ALTERNATIVA:
EL GUINCHO - “Pop negro”
El productor de “El mal querer” i de part de “Motomami” és tot un especialista en sonoritats que són la bomba. En el seus propis discos, ja havia explorat les possibilitats de sense of wonder (sensació de meravella, impacte gairebé físic, fascinació immediata...) d’una producció. Comença a sonar “Bombay” i has d’aturar tot el que estàs fent.