ROCÍO JURADO - "Señora"
47 ANYS
Trapío
S’ha d’escoltar més les senyores. S’ha d’escoltar més les senyores que canten. S’ha d’escoltar més les senyores que escolten les senyores que canten.
Aquesta determinació camuflada d’embarbussament implica un parell de coses:
Intentar no menystenir la música que escolten, ehem, les Marujas, Charos, tietes i Karens i, abans de res, si us plau, fer vot de desconstrucció (o, si ho preferiu, de decència) i no tractar les dones de certa edat despectivament dient-les Marujas, Charos, tietes o Karens.
Parar atenció a les lletres d’unes cançons on es projecta una grandíssima part de les persones amb les quals convivim cada dia. En aquest repertori s’hi troben realitats sobre la vida sentimental adulta que des del sofaret de la masculinitat panxacontenta sovint s’han mirat, com a màxim, amb condescendència. I són BRUTALS.
Rocío Jurado era una força de la natura que feia bategar uns textos que semblaven assajos sobre la crisi de la mitjana edat. En el seu repertori, hi ha conflictes emocionals complexes i madurs verbalitzats de manera alta i clara:
“Señora” és la confessió dolorosa d’una amant que se sent tan enganyada com la parella oficial d’un adúlter. Res a envejar als melodrames fogosos en format cobla que Quintero, León i Quiroga escrivien per a Concha Piquer o a, no sé, “Jolene” de Dolly Parton (però escrita des de l’altre catet del triangle amorós).
“Se nos rompió el amor” és una barbaritat de cançó amb algunes línies que fan caure de cul: “Nos devoramos vivos, como fieras”. Apaaaquí! La versió de Las Hermanas de Utrera potser és més sagnant, però cantada per ella és més creïble.
I la salvatge “A que no te vas”, com em va descobrir la sempre inspiradora Lucía Lijtmaer, ja és tota ella un manifest sobre el desig lasciu i fosc en veu d’una dominatrix chipionera: “a que sigues como un perro aquí a mi lado, hasta que yo diga ¡ya! (...) “a pesar de lo que sabes que yo hago, a que no te vas”. Mare meua.
Darrere d’aquestes paraules poderoses (i sovint també empoderades, anys abans que ens familiaritzéssim amb el terme) hi havia Manuel Alejandro, un virtuós trobant les expressions precises pels cantants exactes. Si el disc “Corazón de poeta” de Jeanette, també compost per ell, és una obra mestra sobre el desig postadolescent, les cançons per la Jurado tenien un tallatge superior. Totes venien a dir el mateix: ara m’escoltaràs tu a mi.
Res més lluny de la meva intenció que fer passar ara Manuel Alejandro com el geni a l’ombra, per molt que l’admiri. Sense una actriu tan suprema com Rocío Jurado que interpretés aquestes composicions, potser no significarien el mateix. Igual que Elvis Presley era el millor actor possible per insuflar vida a l’obra de Leiber i Stoller o Doc Pomus, ella tenia una rotunditat davant del micro i de l’escenari que obrava el miracle de la versemblança.
Vull dir, que a mi m’encanten les versions de temes de Manuel Alejandro que feia Bambino, apunyaladíssimes sempre, o la lectura teatrera de “Lo siento mi amor” de Falete. Però és que cantades per La Más Grande semblen escrites exclusivament pensant en ella. Qüestió de trapío.
Recordo, fa anys, quan punxava a “La Plaza” de Xixón el primer cap de setmana del FICX, en els moments que marxava al WC o sortia un moment de la cabina a descansar (eren 6 hores de sessió, col·lega), el Nachón, propietari del bar, em posava mentrestant cançons per putejar-me, perquè no sabés com sortir-me’n en tornar als plats. Un cop em va deixar per continuar “Como una ola”, calçada allà en mig sense cap ironia ni intencions kitsch, eh. L’única manera que vaig trobar en calent per empatar-la va ser recórrer a “New Day Rising” d’Hüsker Dü. I encara avui no sé si és igual d’intensa.
PER QUÈ ESCOLTAR “SEÑORA” AMB 47 ANYS?
Diu la Llei Barry Manilow que “si una cosa és molt popular i molt sentimental, molta gent fingirà que no li agrada, encara que en privat l'escoltarà”. Amb 47 anys, ja hauria de fer estona que aquest decret apòcrif t'hauria de suar l'entrecuix. En el meu cas, reconec que potser hauria de ser més comprensiu amb les preferències i menyspreus musicals de la gent. Però, tants anys d'aguantar collonades, m’han matat l'empatia que em quedava dins (haver fet guions a "Cachitos" m'ha ajudat molt a espolsar-me la ximpleria). Perquè s'ha de ser molt enze per fer públic que gaudeixes de drames soul adults tipus, jo què sé, "I Wish He Didn't Trust Me So Much", “Fact Of Life” o "If You Think You’re Lonely Now" de Bobby Womack (totes amb lletres d’un registre molt similar al de Manuel Alejandro) i callar que et flipa com interpretava les cobles Marifé de Triana.
L’ALTERNATIVA:
PAQUITA LA DEL BARRIO - “Súper éxitos”
Ara que molts han redescobert els boleros i ranxeres de Francisca Viveros Barradas gràcies a "La perla" de Rosalía, val la pena recordar que "Ese hombre" de Rocío Jurado ja tenia la mateixa virulència i enginy verbal que "Rata de dos patas", "Tres veces te engañé", "Me saludas a la tuya" o "Taco placero". El despit com una de les belles arts. “¿Me estás oyendo, inútil?”.