ROBYN - “Body Talk”
20 ANYS
No n’has de fotre res
Homeeee, ja era hora que aparegués un disc d’aquest segle, que portàvem una tacadeta on semblava que les subscripcions de pagament (si n’hi hagués) passarien a ser en sestercis.
Encetem dècada, la que vas amb el 2 davant i ja comences a ser algú (o a sentir menys la pressió, la necessitat de ser algú, que diria Vila-Matas). També comences a adonar-te que totes les coses que valen la pena en aquest món no tenen cap utilitat pràctica (John Ruskin). I comences a ballar com si ningú t’estigués mirant (William W. Purkey), potser a escriure com si ningú t’estigués llegint, com m’agradaria pensar que encara faig jo en aquest Substack.
Aquesta diria que també ha de ser una dècada de la teva vida plena de descobriments laterals i ampliació del camp de batalla, no només en la música, però també gràcies a la música. Sempre a favor que allò que escoltes sigui un gatell desinhibidor. Si quan surts de tu mateix i se’t cau la carota és amb un pogo violent o un tai-txi al·lucinat, ja és un altre debat.
Però que la música indueix a l’expressió corporal, de vegades gairebé involuntària (aquella resposta física a certs estímuls sonors tan irrefrenable: se te’n van els peus, els malucs, les espatlles…), és un capital que no sempre s’ha valorat prou. Body talk, sí (que ben lligat, eh?)
A la música disco o de club, és clar, això sí que està peritat en la seva justa mesura, sovint perquè aquesta expressió corporal era alliberadora d’altres subtextos socials o identitaris. Aquest disc de Robyn, per exemple, té un cabal empoderador (hòstia, quant de temps sense fer servir aquesta paraula!) i emancipador brutal.
Ja ho és objectivament: va servir perquè la sueca s’espolsés de sobre el seu passat teen de bubblegum pop idol i muntés el seu propi segell, Konichiwa Records (una mica espantant l’ombra del seu jo anterior a l’estil George Michael). Però també ho és pel potencial metafòric i icònic d’uns hits impepinables en què tota una generació es podia sentir representada.
“Dancing on My Own”, al capdavant, és un d’aquells power anthems que significa coses diferents segons el context, la companyia o la circumstància en què l’escoltis. Pot ser un “It’s My Party”, un “All by Myself” o un “Total Eclipse of the Heart”, AOR-pop per a drama-queens d’aquest mil·lenni. O pot ser un “I Will Survive” o un “A quién le importa” perquè és igual de gay-friendly que aquests dos clàssics. O pot funcionar com un “Girls Just Want to Have Fun” en el prime time d’un festival. I fins i tot, és clar, és un “Dancing With Myself” actualitzat.
En qualsevol cas, és un temarraco. Ideal per fer la mamarratxa, expressió robada a la Pallarès, que també afirma que la millor sincronització d’una cançó en una sèrie que ha vist mai és quan sona aquest tema al capítol “All Adventurous Women Do” de “Girls”.
A la resta d’aquest àlbum (que en realitat era la suma de tres mini-LPs) tot es mou, tot balla, amb una elegància dance-pop només comparable a la de Róisín Murphy. Hi ha altres cançons imbatibles, no només “Dancing…”: “Call Your Girlfriend”, “U Should Know Better” (la millor col·laboració que mai ha fet Snoop Dogg?), “Don’t Fucking Tell Me What to Do”, “Dancehall Queen”…
En realitat, el missatge de totes elles és el mateix: les regnes del meu cos i de la meva vida ara les porto jo. I tu no n’has de fotre res.
PER QUÈ ESCOLTAR “BODY TALK” AMB 20 ANYS?
Al pop mainstream hi ha un bufet lliure de possibilitats identitàries, em deia Ainhoa Marzol. Només has de voler descobrir-les. Si el teu cap no ho aconsegueix, el teu cos ho farà.
L’ALTERNATIVA:
BIKINI KILL - “Pussy Whipped”
Lluita per com et sents, pel que creus, per qui ets. De vegades, ho hauràs de fer a hòsties. És a dir, no sempre val el synth-pop. Alguns cops hauràs de fer sortir el geni i tirar de hardcore punk; de riot. Si no funciona la melòdia, prova amb els crits. Com bramava Kathleen Hanna, “Girls to the front!”.