RAMONES - “Ramones”
12 ANYS
El pa amb tomaquet del rock
Ja pot venir qualsevol coach de marketing a dir-me que té un millor wording per a un claim que convidi al call to action. A mi les úniques paraules robades de l’anglès que m’han mobilitzat de veritat han estat les que sortien de la boca de Dee Dee Ramone cridant a sometent abans de cada cançó: Onetwothreefour!!
Cada cop que sentia aquest “Via fora!” del punk, s’encenia la metxa de l’excitació. De quina? No ho sé! D’alguna. La que fos. Tant se val. Els Ramones eren el desfibrilador de l’avorriment. Fem coses, va. “Hey ho, let’s go!”.
A Joey, Johnny, Dee Dee i Tommy no els calia gaire per desempanar-nos. La seva música era essencial, rudimentària: una melòdia surf o bubblegum dels anys 60, qualsevol bretolada convertida en lletra i quatre acords ràpids i sorollosos que sempre eren els mateixos. Un cop l’Albert Pla em va dir: “Les sabia tocar totes! Era facilíssim! I així he sortit. Si m’hagués agradat Jimi Hendrix...”. Els Ramones t’ho deien molt clar: podies ser com ells. El seu rock no et posava peatges. T’acollia d’immediat. “Gabba-gabba, we accept you, we accept you, one of us”.
Doncs sí, eren superrepetitius. Un recurs creatiu no tan llunyà de l’estratègia compositiva de tema i variacions de Johann Sebastian Bach, dels 60 cops que Paul Cézanne va pintar el paisatge de Mont Sainte-Victoire o del tram final de la filmografia de Yasujiro Ozu. Ara bé, totes aquestes referències cultes no calen per prestigiar els Ramones. Ells mateixos haurien arrufat el nas si les haguessin sentit (recordem la gira pel Regne Unit amb Talking Heads al 77: el grup de David Byrne estava espantat de com de garrul·los eren). El seu punk, tan visionari i primigeni, permetia interpretacions intel·lectuals, com tot, però sobretot tocava de peus a terra. Potser generaven cultura, però els interessos del grup eren uns altres. “Now I wanna sniff some glue. Now I wanna have somethin’ to do”.
No serien ni de bon tros el llapis més esmolat de l’estoig, però tot i així van ser uns creadors de formes. Com si per error haguessin descobert un element de la taula periòdica de la música, i no dels elements superpesants del final, sinó dels bàsics. La música del seu debut homònim és primaria, fins i tot per ser punk. Eren el pa amb tomaquet del rock, va dir Nando Cruz un cop. Així de senzill, així d’efectiu i així de fonamental. Dignes d’estudiar-se a primària, potser a secundària. Rock, rock, rock, rock ‘n’ roll high!
“Ramones” és un bon disc per començar amb ells. Però en termes d’iniciació podria valer qualsevol d’ells fins al “Pleasant Dreams”. Aquest tram de carrera (6 discos en 6 anys: semblaven uns galifardeus, però eren molt pencaires) és el “mi-mama-me mima” de la subcultura. Si començaves per aquí, podies acabar sent rocker, punk, heavy, pijo gamberret (una cosa molt madrilenya, em diu l’Arantxa) o, simplement, duent grenyes, xupa de cuir, texans i bambes, sense cap adscripció a tribu en concret (la plaga de les samarretes Inditex posterior és una altra cosa). “She’s a punk, punk, a punk rocker!”
BOLA EXTRA:
Dos dubtes sense resoldre (almenys jo no puc):
Un cop, em van dir: “Escull: Ramones o Sex Pistols?” No eren ni de la mateixa lliga, per a mi. Amb els Pistols em posarien en un compromís si em fessin triar entre ells o els Stooges; o potser els Dead Kennedys. De la mateixa manera que patiria si hagués de quedar-me amb els Clash o amb els Jam. La putada amb els Ramones crec que seria si l’enfrontament fos “Ramones vs. AC/DC”; o “Ramones vs. Motörhead”. Aquí sí que suaria.
Van ser tan populars els Ramones al món hispanoparlant (Espanya i Argentina, sobretot) perquè el seu nom es podia pronunciar sense cap problema? (Com Yo La Tengo, mira.)
PER QUÈ ESCOLTAR “RAMONES” AMB 12 ANYS?
És música per beure a morro. Igual que les pel·lis de terror serveixen per experimentar la por però sense patir les conseqüències, amb aquest disc ets gamberro però sense que ningú et renyi després.
L’ALTERNATIVA:
THE CRAMPS - “...Off the bone”
Vaig estar pensant si posar el primer de Toy Dolls, més punk caricaturesc, però al final vaig triar aquest compilat dels Cramps perquè també aplegava a molta tribu urbana diferent al seu voltant (rockers, gòtics, punks, psychobillies, freaks de tota mena, comiqueros...). A més, com els Ramones, també era com seguir llegint tebeos, però ara més pujadets de to.