PRÒLEG

La culpa de tot, que ho sàpigueu tots, és de l’Alejandro G. Calvo. Ell va ser qui em va fer somiar unes truites que ara s’han convertit en aquest Substack. Mesos després de la publicació del seu llibre “Una película para cada año de tu vida”, em va enviar un àudio de WhatsApp entusiasta (i llarg, clar, perquè l’exaltació no coneix mesura) dient-me: “Joan, tio, tinc una ideaca i l’has de fer tu: ‘Un disco para cada año de tu vida´”. Posats a prometre des del fervor, va garantir-me que ell mateix enraonaria amb la seva editorial com a part de la missió per dur a terme la seva visió. I així ho va fer. Però, des de l’altra banda, mai vam rebre el feedback que tant ell com jo esperàvem. “No passa res. Pots fer un podcast o et pots endur la idea a una altra editorial…” em deia en la roda de premsa per a dues persones després de la derrota. Nah. No va passar. Allà es va quedar el projecte. Descartat… però no mort.

Com que soc tossut de mena (anava a posar “resilient”, però li tinc manieta a la paraula) i crec molt en la cuina d’aprofitament creatiu, l’altre dia estava fent neteja d’arxius de l’ordinador per evitar la síndrome de Diògenes digital i vaig veure una carpeta que posava “Discos-año-vida”. Just abans d’arrossegar-la cap a la paperera, vaig dir “Calla!”. Un llibre no, i un podcast tampoc, però i un Substack? Hi havia molta feina feta, perquè no em sé estar quiet, encara que sàpiga que aquella tasca que estic fent, sobretot si m’encigala d’alguna manera, és totalment a fons perdut. Vull dir: en aquella carpeta hi havia llistes, títols, argumentaris, pensaments, microrrelats, documentació, links, batalletes, apunts sobre estil, blablabla… I ara, tot aquest embalum d’informació i idees (més aviat, promeses d’idees) s’ha de perdre per sempre? No, padre.

Vet aquí, doncs, el trauma iniciàtic d’aquest Substack. Us voldria compartir ara a mode de pròleg un decàleg de consideracions relatives a la mecànica, i potser l’essència, d’UN DISC PER A CADA ANY DE LA TEVA VIDA.

1) Tinc intenció de dedicar cada entrada a un disc/any i arribar a… 100. Així que m’hi estaré uns dies, vaja. Em comprometo a actualitzar com a mínim una vegada per setmana, va.

2) Entenc el concepte disc d’una manera molt flexible i relaxada. La majoria de vegades seran àlbums pròpiament dits, però també apareixeran recopilatoris, bandes sonores, EPs, box sets, mixtapes, directes… Cançons segur que no, però, perquè se’m queden estretes i recomanar només una cançó per a un any de la vida d’una persona em sembla garrepa. Fa pobre.

3) No són títols lligats a un any específic, a cap cronologia enciclopèdica o a cap timeline concret de la música. Són recomanacions per a una edat determinada, independentment de l’any que una persona hagi nascut. I això també m’inclou a mi. M’explico: si vaig néixer al 73, no recomanaré als 20 anys un disc del 93. Tot està més barrejat, és més dúctil i, per tant, extrapolable. (un caos capritxós, vamos)

4) Res del que recomanaré està escrit en marbre. Són propostes, no veritats universals. Per intuïció pura o associacions d’idees que no són mai ciència exacta, jo he associat aquests discos a aquestes franges d’edat. Poden escoltar-se amb l’edat suggerida o en qualsevol altra, quan us roti. Hi ha posicions intercanviables a dojo i, òbviament, qui ho llegeixi pot pensar “Però, què dius, home!?”. En aquest sentit…

5) Al final de cada text, jo mateix m’esmenaré i recomanaré amb un textet breu un disc alternatiu per a cada títol/any. Em podeu contradir perfectíssimament, perquè jo mateix ja ho faig.

6) No tinc intenció de fer cap cànon, eh, per si no havia quedat clar. Sortiran discos canònics mil vegades repetits? Sí, i tant. No soc tan especialet ni pretenc fer-me l’original. Però vull pensar que no tots. De la mateixa manera que creuo els dits perquè d’aquests “clàssics” que surtin pugui dir alguna cosa nova o diferent (fua, t’imagines?).

7) Tampoc voldria que s’entenguessin aquests textos com crítiques de discos (un format que, per una altra banda, m’estimo molt). Si he de ser sincer, les meves borroses intencions passen per barrejar memòries, informació, “nécdotes”, reflexions, bajanades, ocurrències, valoracions… i no sé ben bé què en sortirà de tot això. Que allò que és divertit d’escriure pot ser poc o gens interessant per al lector? Oh, i tant. En sóc plenament conscient. Que la meva vida no interessa a ningú? També. Però almenys seran textos, espero, amb un innegable factor humà, que en aquest temps d’IA desbocada ja és un què. I a més també tinc present un altre factor…

8) (OJU, que aquest punt és el que va més llarg) Parafrasejant i manllevant a Irene Vallejo quan explicava un tic narcisista que tenia com a lectora: és veritat que sovint penso, sento!, que “quan una obra m’envaeix, quan crec comprendre de manera gairebé dolorosa el que m’intenta explicar, quan tinc la sensació, íntima i solitària, que aquesta obra està afectant la meva vida, llavors encara crec que jo, i només jo, soc l’oient que aquella música estava buscant”.

Però després, se’m passa.

Com que la música té aquella qualitat tan intangible, i alhora tant reconeixible, d’enganxar-se a alguns fragments de vida, confio que alguns dels discos que es van empastar a algun moment concret de la meva existència també ho fessin en la d’algú altre, abans, durant o després.

Hi ha un desplaçament de la percepció que em sembla molt maco aquí: prendre consciència en sotmetre’s a l’escrutini públic que el que per mi ha estat potser una experiència privada és en realitat un sentiment o un pensament compartit.

Què coi, si a mi em passa quan veig el que publica en Xavi Cervantes al rebost de la memòria musical a Bluesky o en la secció aquella d’un podcast que fa el Richard Royuela on parla dels discos que li peten, també us pot passar a vosaltres amb això que faré jo.

9) He decidit fer aquests textos en català. La meva intenció és passar-m’ho bé escrivint de música, i aquesta és la llengua amb la qual m’ho passo millor. PUNTO.

i 10) No tinc cap interès en què les subscripcions siguin de pagament, ni ara ni més endavant. Calli, senyor, que no vull monetitzar res jo aquí! Aquests reguitzells de paraules no els faig per arribar al màxim de gent possible. Els deixo anar perquè si me’ls guardés dins, acabarien fent pus.

“Sí, sí, molt decàleg i molta mandanga, però això és més que res una altra excusa per fotre’ns la xapa”. Doncs, sí, els que em coneixeu una mica ja ho heu adivinat. No me’n sé estar de ser un xerraire. Però quina persona més desconnectada i trista seria (o almenys així em percebria a mi mateix) si no us hagués deixat discos, gravat cintes o CD-Rs o compartit recomanacions i textos a diferents xarxes al llarg de tota la meva vida. Perquè és que no només m’agrada la música i escriure de música; també m’agrada posar-la en comú.

Espero, doncs, que també us agradi a vosaltres, que us subscriviu i feu aquestes coses que es fan a Substack, que, ja us ho dic ara, tampoc no sé ben bé com va.

Però ens hi aventurarem.

Ni que m'apauntessiu amb una pistola al cap us sabria dir quin single vaig desenfocar per fer-me aquest selfi tontaina