PREFAB SPROUT - "Steve McQueen"
60 ANYS
Serendipitat anotada
El 18 de gener de 2017, vaig escriure aquest estat a Facebook després d’escoltar per n vegada “Steve McQueen” de Prefab Sprout. Dentro flashback!:
L’ESTIU DEL CASSET PHILIPS HI-FI CHROME C90.
Passava l’estona moltes tardes discutint amistosament amb el Josep, el clerk de videoclub Sabaté e Ell Masnou. Que si aquesta pel·li això i aquest disc això altre, que si no t’enteres, que si tu sí que no t’enteres. Aquest rotllo. A vegades fins i tot llogava una pel·li. I gairebé sempre fèiem tripijocs amb cintes gravades (aquella protopirateria artesana tan mitificada en monòlegs còmic-nostàlgics). Que si jo et gravo això i tu em graves això altre. Aquest rotllo.
El juliol de 1989 em va gravar en una cinta Philips “de les bones” dos discos de Prefab Sprout (i això que ell era el del Popu i jo el de RDL; qui va dir clixés?). Jo li havia demanat el “From Langely Park to Memphis”. Bé, en realitat li vaig demanar el disc del grup que tocava “The King of Rock’n’roll” i “Cars and Girls”, que eren famoses i m’agradaven els videoclips (sobretot el del primer). Com el casset verge que li vaig passar era de 90, en l’altra cara va decidir gravar-me ell per iniciativa pròpia el “Steve McQueen”. Benvingut sigui, encara que... ja veurem quan m’escoltaré aquest bonus.
Abans de pirar-me a l’agost de vacances a Alacón, li vaig donar un parell o tres de passades al “From Langely...”, sempre rebobinant quan arribava al final. Quina gràcia em feia que el paio que em va descobrir Springsteen em passés ara el seu revers iniciant-me en Paddy McAloon (”Brucie dreams...”).
No va ser fins a una tarda morta, ja al poble, d’aquestes en les quals tothom sestejava menys jo, que vaig decidir donar-li una oportunitat a l’”altre disc de farciment” en un walkman Aiwa que, pel simple fet de portar un mini-”equalitzador” de tres botons amb control sobre greus, aguts i mitjans, em semblava el state of the art de la música portàtil.
Va començar “Faron Young” i allò no m’ho podia haver vist a venir ni en els meus auguris més entusiastes. Aquell disc era una epifania pop darrere d’una altra! Quan vaig arribar a la desembocadura instrumental “Hallelujah” (amb els cors flotants de l’angelical Wendy Smith) ja sabia que aquest seria el disc que escoltaria totes i cadascuna de les tardes que em quedaven de baixar a la piscina amb el walkman encaixat a la cintura... o a la mà, que aquella andròmina pesava massa per a la goma del banyador i no era qüestió de temptar l’espectacle diürn, obscè i involuntari (i menys en un poble amb guaites entre cortinetes).
Després d’aquells dies al costat de “Steve McQueen” vaig pensar: segur que d’aquí a trenta anys encara continuaré escoltant aquest disc. Doncs sí, mira. Aquest matí me l’ he posat i l’enamorament sobtat resulta que no va ser només un rotllo estiuenc: va ser el principi d’una relació feliç, sòlida i estable per a tota la vida.
Rellegeixo aquest text ara i, com sempre que veig coses que vaig escriure fa temps, tocaria coses, algunes més subtils i altres més estructurals. D’entrada, rebaixaria la dolçor nostàlgica i afegiria una capa més d’anàlisi. Em falta, crec, explicar per què Prefab Sprout van ser la meva entrada al sofistipop, però tampoc mai he acabat de travessar el portal del tot.
És precisament aquest vincle nostàlgic el que fa que el grup del Paddy McAloon em meravelli, però no hagi entrat mai en el molt respectat “Cupid & Psyche 85” de Scritti Politti, tot i ser del mateix any i moure’s en unes coordenades estilístiques similars (de Green Gartside em quedo amb molta diferència amb “Songs to Remember”? Perquè gaudeixo tant de The Style Council, Aztec Camera, Everything but The Girl, ABC, Joe Jackson o The Blue Nile, però em semblen espantosos Curiosity Killed The Cat, The Christians, Deacon Blue, Simply Red, Tears for Fears, Chris Rea o Level 42? No t’ho sabria dir.
Quan em poso els discos de Prefab Sprout soc conscient que estic de visita en els dominis de la classe mitjana de la música. Feien cançons “de qualité” (de les que se’n fotien Ciudad Jardín al tema “Dame calidad”), sens dubte, però no tan ben planxades com podia semblar. A “Steve McQueen” diria que no tots els plecs estan allisats.
En aquest disc no es demana perdó per les complexitats compositives, melòdiques i interpretatives: la intro hipnòtica de “Goodbye Lucille #3”, l’estranyesa etèria de “Desire As”, l’allargament insensat del final de “Faron Young”, “Hallelujah”, “Moving The River” o “When The Angels”, l’estructura capritxosa de “Bonny” o de la falsa bossa nova de “Horsin’ Around”...
En realitat, diria que el factor diferencial de Prefab Sprout es trobava en els seus elements més potencialment divisoris: les segones veus de Wendy Smith no tenien por al ridícul, la producció de Thomas Dolby era “hortelegant” (hortera + elegant) i el posicionament de Paddy McAloon era clarament antirock (que no et confongui la Triumph Tiger 90 de la portada).
Fan de George Gershwin, Stephen Sondheim, Paul McCartney, Brian Wilson, Stevie Wonder, Jimmy Webb, Michael Jackson, Marvin Gaye o Steely Dan, aquest exseminarista de Durham s’oposava a l’estètica i la temàtica habitual del rock, però sobretot rebutjava el seu esperit: aquesta mitificació cool de conductes reprovables que Mauro Entrialgo definiria com a “malismo“ (això ara, perquè en aquells temps al dibuixant de Vitoria-Gasteiz li semblaven, literalment, una merda).
Però, bé, tota aquesta revisió a posteriori d’un text de Facebook (no ens oblidéssim pas dels orígens poc nobles del flashback que arrenca aquesta entrada) té un caràcter llepafils que acaba sent anecdòtic al costat d’un altre qüestionament més important.
Fa una pila d’anys, el Pablito em va dir que quan intuïa que una conversa de parella podria acabar convertint-se en una discussió, treia la música que estava sonant. Em deia que estava escarmentat d’alguns episodis anteriors: ja no podia escoltar certes cançons perquè li recordaven aquell mal tràngol (crec recordar que em va dir que “Waiting for Superman” de The Flaming Lips se l’havia esguerrat una picabaralla sentimental).
Ep, que això no vol dir que la música i les possibles connotacions que se li puguin adherir per casualitat siguin més importants que la vida mateixa, sentimental o no. Però jo vaig entendre el Pablo perfectament i des de llavors he fet exactament el mateix: si m’ensumo la tragèdia, sentimental o no, intento no tenir música posada, almenys no voluntàriament.
Ara bé, sento molt dir-vos que aquesta bena abans de la ferida no sempre funciona. Depèn de com sigui de negre el núvol que veus que s’aproxima des de l’horitzó, ja només el simple fet de prémer l’stop d’una música que estigui sonant pot tacar-la irremeiablement de significació.
Quan durant uns dies de la tardor del mateix any 2017 que vaig publicar aquest post de “Steve McQueen”, vaig haver de conduir diverses vegades a Can Ruti en el que va ser el darrer ingrés del meu pare, la primera cosa que vaig fer en entrar al cotxe va ser treure el CD que hi havia posat. Era el del segon treball de Prefab Sprout. Massa tard.
Des de llavors, per mi aquest ja no serà el disc d’un estiu adolescent a Alacón, sinó la música que no vaig voler escoltar de camí a un box d’urgències a altes hores de la matinada. I això em continua passant fins i tot quan penso en l’àlbum, perquè escoltar-lo, no m’atreveixo a escoltar-lo.
PER QUÈ ESCOLTAR “STEVE MCQUEEN” AMB 60 ANYS?
Ja és hora de fer les paus amb alguns discos, potser perquè també ja ha arribat el moment de tornar-se a avenir amb les circumstàncies vitals que et recorda aquella música. El disc no en té cap culpa.
L’ALTERNATIVA:
FLEET FOXES - “Fleet Foxes”
Si hi penso, la sincronització fatal de "Steve McQueen" amb un episodi que fa de mal recordar no va ser el primer cop que vaig treure un disc preventivament del reproductor de CDs del cotxe. I també semblava a temps, però en realitat el mal ja estava fet. Quan vaig dur el meu gos Buster a sacrificar, va ser just a l'època que escoltava el debut de Fleet Foxes a tota hora perquè em semblava el disc a la neu que els Beach Boys mai no van publicar. Massa tard, també.