PET SHOP BOYS - "Behaviour"
81 ANYS
Coses precioses que mai van passar
Ep, mira aquesta portada d’aquí dalt. Comença a estar una mica cascada pel pas del temps, és cert, però encara s’endevinen les signatures de Neil Tennant i Chris Lowe. Toma! No soc gaire, per no dir gens, caçador d’autògrafs, jo. I diria que tampoc tinc tics de col·leccionista-fetitxista. Però si presumeixo de tenir una edició pija en CD del “Behaviour” firmada pels dos Pet Shop Boys és perquè, quan me’l van dedicar, em vaig sorprendre a mi mateix d’estar-ho demanant. Ara bé, el 2001, quan treballava a Sputnik, davant la possibilitat de trobar-me amb en Neil i en Chris per una entrevista, vaig sentir la necessitat d’aprofitar l’excepcionalitat d’aquella situació periodística d’alguna manera. I mira, patapam, “Behaviour” signat (i no pas un altre de la seva discografia).
Coses precioses que mai van passar #1: en realitat, al final i no recordo exactament per quines mogudes, no vaig ser jo el redactor que va anar a entrevistar els PSB. Va ser en Roger Roca, que molt amablement es va endur el meu CD amb una única missió: tornar-me’l firmat (o sigui, que com que el moment de la signatura no el vaig viure en persona, potser va ser el mateix Roger qui va fer els garagots i avall).
Ostres, i per què “Behaviour” i no un altre de Pet Shop Boys, que mira que en tenen de bons? Doncs suposo que perquè el destí de les relacions entre discos i persones es decideix al principi i d’una vegada per sempre. Ho crec així perquè, igual que la forma de totes les coses ja està condensada en la seva primera manifestació, tots els coneixements i les sensacions que t’aportarà un disc, si realment ha de ser important a la teva vida, també estan condensats ja des del primer moment que l’escoltes. En el meu cas, des de l’instant inicial que em vaig posar “Behaviour”, vaig percebre que aquella elegància pop, culta, luxosa i melancòlica, s’estava convertint en aspiració. Life goal. I també vaig intuir que, difícilment, arribaria mai a la vida a aquells estàndards de distinció. Però que, amb el pas dels anys, miraria cap enrere i m’emocionaria només de recordar els meus horitzons.
Coses precioses que mai van passar #2: la veritat és que fins a “Behaviour” mai havia estat fan de Pet Shop Boys. Venint del sovint limitador entorn rock, era complicat als 80. Desconfiava del pop molt pop, burro que era. M’havia agradat “West End Girls” per ser el hit omnipresent del meu viatge de final de curs d’EGB, “Rent” i “Left To My Own Devices”, que ja són una mica pre-”Behaviour”. Amb aquest disc del 90, des que vaig topar-me amb “So Hard” vaig pensar: “però si sona com New Order i New Order t’encanta, xaval. Què fas?” Així que vaig abraçar els Pet Shop Boys amb la passió del convers i l’entusiasme alliberat de qui s’ha tret la tonteria de sobre.
Sovint llegeixo que hi ha cançons de música de ball que són perfectes per “dance with tears in your eyes”. OK, ho entenc. Ara bé, també hi ha gent que plora per qualsevol cosa, eh. Quan Neil Tennant es va posar a recordar els seus somnis i ideals de joventut i què se n’havia fet d’ells a “Being Boring”, la seva tristesa era molt més profunda i colpidora que no la d’algú que, no sé, vessa llàgrimes perquè ha tret un 9 i s’esperava un 10. De fet, la veu sempre a punt de l’abatiment de Tennant combinada amb la instrumentació festiva de club de Lowe sempre ha estat el contrast que ha fet únics a Pet Shop Boys. Amb el tema que obria “Behaviour” aquesta antítesi va arribar a la seva síntesi. És un cim. Cada cop que la sento penso que no existeix cançó més emocionant. Dedicada a un amic de Neil Tennant que va morir de SIDA, “Being Boring” s’estructura en diferents flashbacks (amb una arpa introductòria i tot, com al Hollywood clàssic) sobre diferents moments vitals hedonistes i es culmina amb una reflexió proustiana sobre tots els llençols que se’ns ha endut el vent del temps.
Coses precioses que mai van passar #3: mai he anat a una festa com la que va filmar el gran Bruce Weber per al videoclip de “Being Boring”. De fet, crec que si hagués anat a alguna similar, des del moment que hagués fet acte de presència, la party hauria començat a molar menys. Sempre he tingut un aspecte massa terrenal, en soc conscient. No quedo bé en blanc i negre al ralentí. Però en tot cas, la festa de molt got i poc plat d’aquest clip no vol ser documentada amb verisme. És més una idealització audiovisual de tots els saraus que hem anat o hem imaginat que aniríem a la flor de la vida. La representació en pantalla del paradís perdut de la joventut i tots els seus valors enyorables: bellesa, vitalitat, espontaneïtat, atreviment, fam, desig, optimisme, despreocupació, gosadia, idealisme, curiositat...
La lletra de “My October Symphony“ sé que està inspirada en un llibre sobre Xostakóvitx que s’estava llegint Neil Tennant. Però el debat intern del compositor sobre si havia de fer o no una simfonia sobre la revolució d’octubre molts anys després, quan el comunisme ja no era ni de bon tros el de 1917, té una capacitat al·legòrica formosa i prodigiosa. Pot ser un tema sobre l’obsolescència dels ideals, sobre l’art al servei del poder, sobre el futur incert d’Europa i el món després de la caiguda del mur (era 1990) o sobre el paisatge després de la batalla contra la SIDA.
Coses precioses que mai van passar #4: m’agrada veure aquesta peça influida en sumptuositat i harmonia pel “What’s Going on?“ de Marvin Gaye i amb una nòmina de convidats que fa caure d’esquena (Angelo Badalamenti, Johnny Marr, The Balanescu Quartet...) com una lletra directament sobre la vellesa. No sé si és o no és així, però a mi tot m’encaixa: “So much confusion when autumn comes around”, “It’s so bemusing”, “Shall I rewrite or revise my october symphony? Or as an indication change the dedication from revolution to revelation?”
Tornem a dalt de tot, a foto de la portada. No és el “Behaviour”, “Behaviour”. És la reedició deluxe que va sortir el 2001 que es deia “Further Listening 1990-1991” i incloïa un CD extra amb remixes, cares B i temes inèdits. També adaptacions dels singles que no apareixien a l’àlbum o van sortir just després: “DJ Culture“, “Was It Worth It“ i la versió trapella d’una icona del rock d’estadi com “Where The Streets Have No Name“ d’U2. Com que jo era un entusiasta del disc i dels seus voltants, vaig frisar quan vaig veure que podia adquirir un altre abric extret de la mateixa marta gibelina (ja al 1990 m’havia comprat "Promotion", el VHS amb els videoclips perquè les versions de les cançons que sonaven eren lleugerament diferents, així de completista he estat amb aquest àlbum). Ara bé, tot i que “It Must Be Obvious”, “Miserabilism”, “Bet She’s Not Your Girlfriend” o “We All Feel Better in The Dark” són molt xules, no arriben a l’esplendor meditativa de “Jealousy”, “Only The Wind”, “The End Of The World” o “To Face The Truth”.
Coses precioses que mai van passar #5: mira, doncs sí que hi ha 3 cançons amb implicació de Tennant/Lowe que em semblen igual de fabuloses que les de “Behaviour” i estan en la mateixa longitud d’ona estilística, tant pel so com per l’estat d’ànim. Són “The Patience of A Saint”, “Getting Away with It” i “Disappointed”. Ara bé, no són de Pet Shop Boys, sinó d’Electronic, el projecte efímer de Bernard Sumner de New Order i Johnny Marr de The Smiths que, en ocasions, tenia convidats especials tan lluits com en Neil i en Chris.
És molt possible que la meva paraula catalana favorita sigui “Recança”. Em meravella perquè contempla un sentiment molt concret i complex que altres llengües no tenen cap paraula per definir-lo: “Greu que sap de fer o d’haver fet, de deixar o d’haver deixat de fer, alguna cosa”, diu l’IEC. M’interessa i atrau especialment la segona part, la que fa referència al penediment i la nostàlgia d’alguna cosa que NO vas fer. Aquell camí que no vas prendre. Aquella seqüència de “Dublinesos” en què Angelica Huston s’atura a un replà de l’escala i queda segrestada, tocada i enfonsada, per una cançó vinculada a decisions d’un passat. Aquest sentiment tan específic és el que em provoca tota l’estona “Behaviour”.
PER QUÈ ESCOLTAR "BEHAVIOUR" AMB 81 ANYS?
Deia l'Óscar del Pozo, gran amic i gran analista dels Pet Shop Boys, que "Being Boring" anava de recordar només i voluntàriament la part maca del passat. Un autoengany conscient per congraciar-se amb la memòria i les seves trampes. A partir d’ara, només tornaré als records, reals o falsos, que em proporcionin plaer. Print the legend ja per sempre.
L’ALTERNATIVA:
MARC ALMOND - “Tenement Symphony”
El kitsch sublim és això: una opereta pop apassionada, melodramàtica i amb una producció "més gran que la vida" de Trevor Horn. I quin repertori, tu!: "Meet Me in My Dream", la desbarrada versió de Jacques Brel via Scott Walker de "Jacky", "What Is Love?", "The Days of Pearly Spencer" i, especialment, "My Hand Over My Heart", una cançó que puc escoltar 7, 8, 9, 10 cops seguits.
Cuando me compré el disco, el “tendero” me dijo, “llevalo así que se vea bien, ya verás lo que vas a molar con él por la calle”.