NEWJEANS - “Get up”
09 ANYS
“K”
Llavors un dia, sense avisar, passa: la teva filla o fill et comencen a descobrir música a tu, i no al revés. “Llei de vida, nano”. Doncs sí. I què hi farem? Ens hi podem posar de cul, que és un rampell molt de generacions veteranes davant de qualsevol signe de vida que representi un nou món que potser ja no entens. Amb una barreja de condescendència i indiferència escoltarem “la seva música” i, vinga, va, passarem a una altra cosa. Però sempre hi ha altres camins, potser més pedregosos, potser que requereixen més força de voluntat, però transitables.
Partint de la base que si ens autosincerem amb nosaltres mateixos i reconeixem que no som el públic objectiu de moltes innovacions musicals (potser des que vam deixar d’anar concerts perquè eren un dimarts, “tanta estona dret, cansa“ o la sala estava a pendre vent), encara tenim camp per còrrer. Se’n diu tenir curiositat. Se’n diu tenir interès. O se’n diu no voler ser aquest tipus de persona vinagre (exemples tots extrets de la realitat durant aquest segle):
Reggaeton? “És una merda” (el que és una merda és que aquesta cantarella duri ja un quart de segle)
Dancehall? “És el mateix que el reggaeton” (espòiler: NO)
Trap? “Cutríssim” (claro que sí guapi)
Footwork? “Això no és ni música” (si tu ho dius...)
Vaporwave? “Brian Eno sí que molava” (hombreee, tot era millor abans, oi?)
Bedroom pop? “Mitja-cerilles! Nyicris!” (expressar sentiments: MAL)
Hyperpop? “Música de vídeojocs arcade” (Ostres, aquest argument de naftalina ja el feieu servir amb Kraftwerk)
I el K-pop, k? “És per a nens, per a adolescents encara infantilitzats o per a friquis del saló del manga”. Estupendu.
D’acord que la cultura pop és imperfecta per naturalesa i sempre sembla predisposada a ser ultratjada. Però... si cada nou estil obre una rasa entre generacions, menystenir la música que parla cara a cara als teus fills pot ser també un primer síntoma de distanciament més general (una mica de lliçoneta amenaçadora i moralista sobre paternitat disfressada de consell aquí, va).
No dic que s’hagi de ser com la Teresa, la mare de Dj Zero, que va decidir endinsar-se tant en el house com el seu fill per no perdre el vincle. Ni tampoc que forcis que t’agradi ara el K-pop (ja hem asumit que no som l’audiència potencial). Però sí que el consideris.
En el meu cas, els primers contactes que vaig tenir amb el K-pop van ser de refilada i sovint per motius professionals. Avui llegia una notícia de BTS aquí, demà veia un vídeoclip de BLACKPINK allà, i demà passat em mirava des de la barrera un concert de Dreamcatcher més enllà. En tots els casos, experimentava certa estranyesa i minses ganes de saber-ne més. “S’assembla bastant al J-pop”, em deia a mi mateix. Ole, fiquem la cultura asiàtica tota en el mateix sac, vinga, un altre clàssic dels prejudicis miops.
El meu canvi d’actitud va ser una resposta a dos estímuls concrets. Un va ser un article que va fer l’Aleix Ibars, que fins llavors era l’única peça escrita sobre el K-pop sense biaix de superioritat (Ja sabeu: “Descubre las claves de esa música tan rara que escuchan tus hijos ahora”). Periodisme musical útil de veritat. I el segon, va tenir lloc un dia que la Diana estava tafanejant més enllà de la seva llista d’Spotify i va clicar play en una suggerència que la va intrigar perquè la portada era com de Las Supernenas: “Super Shy” de NewJeans.
Guaita, allò sí que em molava de veritat. Com aquell anunci vintage i gairebé ontològic de les patates Ruffles que deia “Más patata en cada patata”, aquí hi havia més pop en el pop. Enganxifosa i megadolça com un toffe, aquella cançó no només es va incloure de seguida a la playlist de la meva filla, sinó també a alguna de les meves. Ho vaig entendre tot: una exageració artificiosa i llampant dels sentiments adolescents amb l’objectiu d’ajudar als propis adolescents a comprendre millor el totum revolutum hormonal que estan visquent. És a dir, les formes i el fons del pop de tota la vida. Ni més ni menys.
A partir de llavors, sense convertir-me pas en un K-popper, he sentit com la meva atenció era cridada pels guerrers i guerreres K-pop altres vegades (a tope amb la pel·li de les Demon Hunters, per cert). Potser m’atrau la seva altíssima codificació (té uns estilemes molt propis i singulars), com em pot passar també, jo-que-sé, amb el mus, el tango, els toros, la boxa, el surf, la falconeria o el manga.
Que hi ha una part fosca d’explotació comercial salvatge d’aquestes boy- i girl-bands? Que les discogràfiques del gènere tenen mentalitat de brokers i semblen estar jugant amb stock options més que tractant amb artistes? Que tot és prefabricat i les estrelles K tenen la tridimensionalitat d’un avatar? Ni ho nego ni ho amago ni, en molts casos, ho accepto. Però, de nou, passa exactament igual amb el pop de tota la vida. Ni més ni menys.
PER QUÈ ESCOLTAR “GET UP” AMB 9 ANYS?
El pop és un estil vampir, chaqueteru i mutant, ja ho sabem tots. Però si l’entenem com un idioma, és una gran mostra de vitalitat darwiniana que vagi evolucionant i es vagi adaptant a les diferents transformacions de la realitat. Fins i tot diria que aquest és el principal sentit de la seva existència: oferir un llenguatge a cada nova joventut.
L’ALTERNATIVA:
JOE HISAISHI - “Mi vecino Totoro BSO”
Estava escoltant “One Summer Day”, de la banda sonora de “El viaje de Chihiro”, i va venir la Diana amb veu tremolosa i una amenaça: “Papa, treu ara mateix aquesta música si no vols que la casa s’inundi d’emoció”. Un altre cop els creadors orientals, en aquest cas japonesos, demostrant que són uns mestres en saber interpretar quina música pot expressar (i/o manipular) millor els sentiments dels infants. Tot i que la BSO del sensei Hisaishi que més s’aguanta per si sola, sense acompanyament d’imatges, és la de “Mi vecino Totoro”. Música que sembla la sintonia del programa infantil pretèrit “Planeta imaginari” i també música per imaginar de forma diferent aquest planeta.