NAPALM DEATH - “Scum”
24 ANYS
GGGGGgggRRRRrrrruuuuñljhsaffhuawkfgwubjdvbdjdBJÑÑññaaaarrrAAARR!!!!!!!!!
“Cridar al Raül”. Amb aquesta expressió descrivia Berto Romero a un “Nadie sabe nada“ com es referien a l’acte de vomitar amb els seus fills. Es veu que ho va aprendre en un rodatge, quan un altre actor li va recomanar que si havia de fer veure que arrojava cridés des del fons de l’estómac: “RaaaAAAaUUUUuuuul”.
Crec que si un dia el mateix Berto li passés pel cap muntar un grup de grindcore i em demanés consell per cantar com Nik Bullen o Lee Dorrian li suggeriria el mateix: crida al Raül.
Napalm Death clarament vomitaven les seves cançons. Era un vòmit tardà, de quan ja no et queda res a l’estómac i només treus suc gàstric, bilis, mocs i saliva, que en el camí cap a fora irriten la gargamella.
Quina metàfora més preciosa, eh? Doncs no us penseu, que abans de triar aquesta he estat barallant diverses imatges igual de cuquis: un tub d’escapament trencat, una rentadora a punt d’esconyar-se mentre centrifuga, una úlcera supurant, una gleva sanguinolenta, un tupper oblidat de capipota (encara que això és més Carcass), una snuff movie rodada al soterrani d’un magatzem abandonat o un text en pantalla resultat de colpejar el teclat de l’ordinador amb ràbia i desesperació després d’un mail impertinent (aquesta ha sobreviscut i s’ha quedat pel títol).
Com que el tema al·legòric (de poesia, no de gore, que també podria ser) se me n’estava anant clarament de les mans, he decidit fer un pas al costat. Més que res, perquè ja estava vorejant el perill de prendre’m el grup de Birmingham com un acudit cafre i sobrer. I encara que jo he rigut molt amb les imitacions del gènere per part de Jim Carrey i de vegades ens posàvem amb els col·legues “You Suffer” (una cançó d’un segon, encara que a Spotify digui que en dura quatre) i ens petàvem, a Napalm jo sempre me’ls he pres molt seriosament.
Des que me’l van descobrir els germans Ariño (ambdós instrumentistes professionals de música clàssica de dia, jevis recalcitrant de nit), el grindcore em va semblar una instal·lació artística experimental. Una expressió creativa radical, però radical de veritat, que violentava les proporcions de la música (minutatge, distorsió, agressivitat, velocitat...) fins que aquesta cacofonia adquiria nous significats. Hi ha metal que parla de l’infern (metafòric o real) i metal que ÉS l’infern.
“Abandoneu tota esperança, vosaltres que entreu” diu la cita clàssica de Dante mil vegades utilitzada com a hipèrbole. Abans d’escoltar “Scum” seria una advertència literal. Hauria de ser un adhesiu rotllo “parental advisory” i tot. Perquè per molt que arribis a aquest disc des del metal (thrash, doom, black, speed o black, tant hi fa el nínxol d’origen) o des del punk (també és indiferent la subcarpeta de procedència: hardcore, Oi!, anarcho, street, crust), Napalm Death et regiren de dins a fora, de dalt a baix.
“Scum” va ser la claveguera on ens trobàvem punks i heavies. Les fàtues que semblaven dictar Nik Bullen o Lee Dorrian (és un disc gravat per dues formacions diferents: la cara A la van enregistrar al 86 i la B, al 87 amb nous membres) i la salvatjada rítmica de Mick Harris (ell sí que era un animal, i no el dels Teleñecos) ens posaven d’acord a ambdues faccions. Com és que ens molava, i ens mola, escoltar aquella sorollada? Doncs, jo què sé: per tastar l’appel du vide, potser; per contemplar l’abisme; pel vertigen extrem.
“Dime que esto que escuchas no és música” li va dir amoïnada la mare de l’Anna Ramos un cop que la va sorprendre estudiant amb aquest disc posat. I sí que ho és, sí. Perquè de vegades necessites no ja una música que molesti ton pares (Bart Simpson dixit), sinó una que molesti tothom. Per què? Doncs perquè som el que diu la lletra de la cançó d’Idles. Quina? “I’m Scum”, quina vols que sigui?:
Soc de barri social i violent
Me’n ric dels tirans
Dormo sota sirenes
mentre em pregunto on ha anat el temps
Soc escòria
Soc escòria
Canto als feixistes fins que em rebenti el cap
Soc el còctel Molotov de Dennis Skinner
Soc d’esquerres, soc tou
Tinc una feina de salari mínim
Soc un gos mestís
Només sóc un capullo més
Soc escòria
Soc escòria
Aquest “floc de neu” és una allau
Bruta, podrida, fastigosa escòria
Durant molt, molt de temps m’han conegut com a escòria
Bruta, podrida, fastigosa escòria
Escupo a la teva cafetera
Soc un procrastinador
Deixo massa propina al cambrer
Amputador sarcàstic
Perquè soc escòria
Soc escòria
No m’importa el pròxim James Bond
Mata per la pàtria, la reina i Déu
No ens cal cap altre pijo assassí
Només em pregunto on ha anat el carrer principal
Perquè soc escòria
Soc escòria
Aquest “floc de neu” és una allau
Bruta, podrida, fastigosa escòria
Durant molt, molt de temps m’han conegut com a escòria
Bruta, podrida, fastigosa escòria
Durant molt de temps m’han conegut com a escòria
Durant molt de temps m’han conegut com a escòria
Durant molt de temps m’han conegut com a escòria
Durant molt de temps m’han conegut com a escòria
PER QUÈ ESCOLTAR ”SCUM” AMB 24 ANYS?
Hi ha trams de la teva vida, quan encara camines lliure de responsabilitats, on t’apuntes a qualsevol pla que et proposin. Feria de Abril, bowling, espectacle de dansa Graham... Sí a tot. Per treure el nas, ni que sigui. Una nit només, va, a veure què passa. Després d’aquest tast de diferents realitats, ja diràs “hòstia, però on m’estic ficant?” O no. Si gràcies a “Scum” descobreixes que no tota la música ha de ser un espai segur, qui sap, potser decideixes que de tant en tant mola sortir a la intempèrie.
L’ALTERNATIVA:
NAKED CITY - “Naked city”
Un dels mems que més gràcia m’han fet a la vida és aquell de l’orangutan en bici perseguint un nen espantat que identificava al nano amb “Gent que diu que escolta tota mena de música” i al simi com “Free jazz”. Podria haver posat John Zorn i xutaria igual. Amb la formació de gala del debut de Naked City (amb Bill Frisell, Wayne Horvitz, Fred Frith, Joey Baron i Yamataka Eye), Zorn deixava els gèneres musicals fets un steak tartar: avantguarda de línia dura, jazz emancipat, bandes sonores clàssiques, punk, surf, sintonies de dibuixos animats, no wave, new wave i grindcore. Poc després d’aquest disc, Zorn juntament amb Mick Harris (i Bill Laswell) van muntar Painkiller, un altre grup no apte per a pusil·lànimes.