MICHAEL JACKSON - "Bad"
62 ANYS

Vilatans amb torxes
En la camama aquesta dels plaers culpables deixes de creure un cop t’adones que és una dinàmica més de la pressió de grup o, pitjor, un conjunt de línies vermelles arbitràries de la policia del bon gust. Aiii, deixeu-me gaudir del que vulgui, col·legues. I un dia, si voleu, parlem també dels “desplaers” culpables, aquestes artistes que fas veure que t’agraden per les mateixes raons d’abans, però no t’agraden.
D’uns anys ençà, però, sí que he començat a sentir una punxada interior de plaer culpable amb algunes músiques. En aquest cas, no tenen res a veure amb cap conveni d’aprovació estètica concret, sinó amb una dimensió moral: tinc certs remordiments de consciència quan escolto artistes dels quals s’ha destapat algun aspecte ideològic, ètic o fins i tot criminal que és altament reprovable, i en alguns casos punible.
En el sempre trampós mecanisme de separar l’artista de la seva obra, sovint em noto que trepitjo un terra relliscós. Per norma general, em funciona aquesta divisòria quan els valors i la significació que transmet una obra no tenen res a veure amb el motiu pel qual em fastigueja un creador. Així que confesso que, en alguns casos, no em sento incòmode escoltant, no sé, cançons sobre l’estiu o l’excitació juvenil escrites per racistes, fatxes, lladres o assassins (molt millor que no ho fossin, òbviament, però mira).
Ara bé, amb l’expedient Michael Jackson entro en contradiccions. La meva pau interior es desestabilitzaria segur si em posés “Do You Know Where Your Children Are” (que no ho faig perquè a part de possibles lectures perverses sobre l’abús de menors em sembla un pastelón), però amb temes que em flipen com “Bad” els meus sentiments són més ambigus.
Però si t’ho diu a la cara, nen!: “Because I’m bad, I’m bad, come on (bad, bad, really, really bad). You know I’m bad, I’m bad (bad, bad). You know it (really, really bad). You know I’m bad, I’m bad (bad, bad) Come on, you know (really, really bad). And the whole world has to answer right now just to tell you once again who’s bad”.
16 vegades em repeteix Jacko a la tornada d’aquesta cançó que no és “bona persona”. 89 cops en tota la cançó. Em queda clar o no? I tant! Claríssim: és Michael interpretant un personatge que torna al seu barri humil després d’haver pujat en l’ascensor social i vol demostrar que encara és un tio dur que no s’achanta. Així que ell és “bad” no perquè sigui malvat, sinó perquè encara té carrer (un storytelling que pot fer també una mica de riure, com aquell acudit involuntari de cançó que és “Jenny from The Block” de J. Lo).
Però, insisteixo, “Bad” és una ficció. Un drama social de barri protagonitzat per Michael Jackson, igual que abans havia fet una de zombis i una de bandes juvenils urbanes. I per fer-lo creïble, allà estava Martin Scorsese dirigint el videoclip de 18 minuts (en Marty s’havia quedat al·lucinat amb ell, com tots, amb l’actuació de “Billie Jean“ al 25è aniversari de Motown).
En tot cas, aquest videoclip i aquesta cançó estan dins de l’àlbum de 1987 que també es diu “Bad” i que, dels tres discos fonamentals de Michael Jackson, és el que prefereixo per davant de “Off The Wall” i “Thriller”. “Off The Wall” té l’atractiu del pionerisme (la clau de pas de la música disco dels 70 cap al pop dels 80), però la cara B se m’estova. “Thriller” és en molts sentits incontestable, però em cau antipàtic el seu prestigi perquè de vegades se celebra en termes estrictament mercantils, com una fita comercial, no creativa (70 milions de còpies venudes arreu del món! El disc més comprat de la Història! Visca la indústria musical! Visca el capitalisme! Visca!).
En canvi, “Bad”, malgrat ser també turbo-mainstream i malgrat incloure també alguns temes flonjos, té una cosa que els altres dos no tenen: va ser el primer disc sobre el qual es projectava l’ombra del dubte sobre Michael. I, en part, és natural despertar animadversió quan ets un multimilionari excèntric, fregant la follia, desconnectadíssim del món real (d’aquí el videoclip de “Bad” com a resposta). Així que quan va sortir aquest disc hi havia ja una munió de vilatans amb torxes disposats a cremar al monstre. Qualsevol motiu de la seva vida artística o personal els servia per encendre la foguera.
Els fans encara eren molts més que els detractors (va vendre 35 milions de còpies, pels amants dels numerets), però començava a haver-hi un discurs contrari al “Rei del pop” precisament per la seva condició monàrquica. OK, el hate va amb la corona. El que em sembla molt interessant d’aquest cas és com ell va replicar aquest desdeny amb un disc, fins a cert punt, rabiüt que té l’energia d’un gran talent exhibint tots els seus superpoders per xapar boques. Just leave me alone!
Com que és ben cert que no hi ha pitjor sord que el qui no vol escoltar, negar les virtuts evidents de “Bad” al seu dia era, al final, prendre partit per un bàndol potser per les inèrcies circumstancials de certs corrents d’opinió. Però, gairebé 40 anys després, no sé si té gaire sentit. Pocs blockbusters pop tenen un aparell locomotor així d’aplastufant: cada cançó tira. I cada cançó se la juga també a ser singular i concreta, amb el marge d’error que això suposa. Si aquests passos en fals no succeeixen és perquè la producció a mitges entre Michael i Quincy Jones de nou és enlluernadora: busquen i troben “l’efecte WOW!” sense repetir trucs anteriors.
Tot és fibra a “Bad”. Proteïna FM. I aquest pot ser que sigui el principal motiu pel qual el prefereixo a “Off The Wall” i “Thriller”. Fins i tot les balades, el taló d’Aquil·les dels altres àlbums, aquí són molt més determinants: “I Just Can’t Stop Loving You”, “Man in The Mirror” o “Liberian Girl” tenen gruix de single, no de peatge de varietat en un track list. De fet, tampoc no hauria de ser sorprenent: 9 de les 11 cançons del disc van ser single i 5 van ser número 1.
Encara diria més: al marge dels hits universals (“Bad”, “The Way You Make Me Feel”, “Dirty Diana” i “Smooth Criminal”), temes com “Another Part of Me” o “Leave Me Alone” tenen una lluentor que flirteja amb els inicis del new jack swing, aquell pop negre sofisticat, llampant i rotund de finals dels 80 que incorporava elements de funk, hip-hop i R&B. Sovint crec que precisament el balanceig seductor d’aquests temes és el que anys després han replicat deixebles, admiradors i imitadors com The Weeknd, Christine & The Queens, Harry Styles, Justin Timberlake, Usher, Bruno Mars o BTS.
Resumint: “Bad” és un plaer culpable absolut (dels morals, no dels estètics). De fet, quan em poso la samarreta amb la portada del disc que em van regalar un cop el Richard i la Zoe, crec que és un gest gairebé punk. I no perquè pensi que ara els vilatans amb torxes també vindran a casa meva a socarrimar-me, sinó com a desafiament a mi mateix.
PER QUÈ ESCOLTAR “BAD” AMB 62 ANYS?
No veig que aquesta edat s'hagi d'entrar en dogmes basats en una exigència moral més alta. De fet, penso que els anys t'ensenyen a ponderar, a veure que pràcticament mai no hi ha blancs o negres ("It's black, it's white, it's tough for you to beat, yeah!"). Per això mateix, et pot semblar tan manipulador, tendenciós i parcial el recent biopic "Michael" com el nou documental de Netflix "Michael Jackson: el veredicto".
L’ALTERNATIVA:
PANTERA - “Vulgar Display of Power”

Les controvèrsies sobre les suposades simpaties per l'extrema dreta de Phil Anselmo mai s'han acabat d'aclarir del tot. El cas és molt ambigu. Però, ja saps, si camina com un ànec, neda com un ànec i fa qüec com un ànec, probablement és un ànec. I a més el disc es titula "Exhibició barroera de poder". Mèu! Ara bé, comença a sonar "Walk" als auriculars i no ho puc evitar: vaig molt més pinxo pel carrer.


