KORTATU - "Kortatu"
68 ANYS
Discos amb més info sobre mi que el meu DNI
Potser pot semblar que ja no tinc edat perquè em pregunteu què vull ser de gran, però jo sí que hi penso i tinc preparada la resposta: quan em jubili, vull ser iaioflauta.
Amb els matins i les tardes lliures pel davant, i amb el privilegi aquell de la senectut enrabiada que segons com se li permet dir qualsevol estirabot, no m’imagino un pla de pensions més desitjable.
A més, per què lluitava abans? Pel meu present de manera interessada? No, era per un futur millor. Encara que no fos el meu. I precisament perquè no era el meu!
D’això diria que em van ensenyar que anaven les ideologies d’esquerres: de posar-se en la pell de l’altre, de solidaritzar-s’hi, de compadir-lo i de lluitar per una justícia social generalitzada, no només per la que et toca de prop.
I sé que no estaré pas sol en aquesta línia del front, que tindré correligionaris també de cabells grisos i pauta personalitzada de Sintrom. Sabem tots qui som, ens coneixem de fa temps. Com si fos una mena de francmaçoneria, des del primer moment que ens van presentar sabíem que estàvem al mateix bàndol. I sovint, la primera pista d’aquest reconeixement t’arribava pels gustos musicals.
Jo anava a poble, a Alacón. Quan cap als disset anys vam haver de pintar i decorar la meva penya, de nom inspirat en Superlópez: Chupópteros, vam grafitejar en un mur el logo de Mano Negra, el franctirador de Public Enemy i les dues destrals de Negu Gorriak. Quin orgull de signes d’identitat adolescents, tu!.
Quan anys després vaig anar al poble del meu amic Alfonso, Casas Bajas, un dels primers dies vaig entrar en una penya random i ràpidament vaig advertir que sonava un recopilatori de Studio 1, es veien samarretes d’Extremo, de 2 Tone, de S.A. i de Zebda i els amics del meu amic tenien sobrenoms furtats de títols de cançons dels Clash. OK, això és casa.
Membres de la meva tribu, doncs, m’he anat trobant aquí i allà. En algun moment, sempre hi ha algun petit detall revelador que et diu que són dels teus. El dia que vaig compartir les primeres birres amb l’Alejandro em va citar la lletra de “Txus”, per exemple. O quan vaig conèixer l’Adrià Serra, que em sembla recordar que duia una Checkerboard James Jacket de color granat. Vaig saber que ens entendríem de seguida. Fins i tot penya que no conec personalment, tipus Zerocalcare, sé que són de la meva corda.
Hi ha músiques, doncs, que diuen molt de tu i diuen molt de mi. I en el meu Rh hi duc el primer disc de Kortatu. Com vols que no me’l continuï escoltant de tant en tant 40 anys després?
És d’aquells àlbums, com els dels Clash o els del Specials, que em serveixen per recordar d’on vinc:
Vinc de voler unes Martens però no tenir pasta per unes Martens.
Vinc de portar un adhesiu del FSLN i un altre del logo del PGB d’Azagra a la carpeta.
Vinc de gastar la cinta de “Nicaragua Rock” (“Gracias por la botella de Ballantine's però estaba vacia... fill de puta!”)
Vinc de Toots, de Stiff Little Fingers, dels Jam, de Violent Femmes i del “disc dels quatre”.
Vinc d’entendre el punk com una cosa molt seriosa, dura i perillosa, amb alguns temes que quan els escoltaves tenies la sensació que et podien dur de nit al Cuartel de Intxaurrondo.
Vinc, també, d’entendre el punk com una expressió musical molt divertida i comiquera; de Robert Crumb, de Montesol i dels fanzins.
Vinc d’adonar-me que “fer gràcia” està mal vist, però també que el riure sempre ha tingut el gran actiu de deslegitimar el poder.
Vinc de significar-me, plantar cara i acabar fotent-me d’aquells que es volien en principi riure’s ells de mi perquè m’agradava una música, ehem, tan cutre.
Vinc d’interessar-me i sensibilitzar-me amb 13 anys pel que passava a Euskadi, Sud-àfrica o Nicaragua gràcies a, ehem 2, una música cutre.
Si em preguntes seriosament, potser et diria que el millor de Kortatu és “Kolpez Kolpe”. Fins i tot que Negu eren millors, més rics i atrevits musicalment.
Però el debut és el que va tenir l’impacte generacional. És el referent social, tant pels que els agradava com pels que no. És un clàssic popular des d’un canal no oficials a un estat on hi ha molt pocs clàssics populars des de canals no oficials. És la icona. És la portada. És el mite.
També, potser per tot això, és el disc al qual vaig tornant de tots els de la saga Muguruza.
Perquè m’explica
I perquè us explica
PER QUÈ ESCOLTAR “KORTATU” AMB 68 ANYS?
Si hi ha una frase que odio amb tota la meva ànima és aquella que diu que "Qui no és revolucionari de jove no té cor; i qui no és conservador de gran no té cap" amb totes les seves variacions i atribucions (a François Guizot, Georges Clemenceau, Churchill, Disraeli...). Aquesta inevitabilitat del conservadorisme em fot fàstic. M'imagino a mi mateix escorant-me cap a la dreta i dient-me des del mirall: "Però, qui és vostè? El conec? La cara sembla la seva, però les paraules que surten per la boca no...". Jo prefereixo continuar cridant fort. I si ja no serveix de res, com a mínim em desfogaré.
L’ALTERNATIVA:
LA POLLA RECORDS - “Salve”
Un altre gran clàssic del Rock Radikal Basc. Encara molesta perquè sona voluntàriament lleig. I perquè encara significa: quan a l'11-M els carrers cantaven "Delincuencia" era perquè, tristement, la lletra no havia envellit. Tampoc ara. Aquest punk bufonesc, aquestes lletres sense filtre i aquesta gravació de fireta (que té gràcia precisament per ser així de poc professional) mai van buscar agradar: van buscar despertar.