HÉCTOR LAVOE - “Comedia”
77 ANYS
Llàgrimes d’entertainer
Segur que m’has vist més d’una vegada amb la samarreta d’”El cantante“. Sí, home, sí, la negra de la tipografia sans-serif condensada en majúscules, amb tres estrelles i prou, sense guarnits. Segur que me l’has vist, dic, perquè com que m’agrada molt, me l’he posat molt, què vols. Ara ja no sé si hi ha gent menor de quaranta-i-llargs que dugui samarretes d’artistes de música, si no es veu cutre o si no és un distintiu delator de cert tipus de puretisme que fa una mica de mania i tot. Podria ser. Però també em resulta indiferent, ja t’ho dic ara. Si jo porto aquesta samarreta és perquè sento que duc l’escut al pit.
“Qui és el cantante?” m’han preguntat algun cop assenyalant-me el tòrax. “El que tu vulguis que sigui”, responc amb la diplomàcia i un somriure asimètric. Em fa gràcia també, perquè no dir-ho, la dimensió abstracta que té aquesta llegenda. “Si vols que sigui Bisbal, que sigui Bisbal. I si vols que sigui Sinatra, que sigui Sinatra”, remato. Hahaha. Comèdia quotidiana. Però, mira, no està tan mal tirat això d’en Frankie: “El cantante” és una cançó que podria estar perfectament a la mateixa vitrina de trofeus de la música popular que “My Way” o “It Was a Very Good Year” de Sinatra. Però, tot i ser igual d’absoluta i compartir llinatge amb aquestes obres mestres, la seva condició salsera i la lletra en castellà l’han mantinguda al marge del gust i el reconeixement planetaris, temo.
També sé que, amb aquesta samarreta dedicada a una cançó (de fet, no sé si n’hi ha gaires més cançons de les quals me’n posaria una), estic homenatjant alhora tres dels meus ídols, perquè “El cantante” va ser una obra col·legiada. Héctor Lavoe hi va posar les cordes vocals, l’estil, el personatge i la llegenda, si. Però Rubén Blades i Willie Colón també van oferir la millor versió d’ells mateixos en aquest clàssic pel seu amic Héctor. El 1978, La Veu anava per la vida abonyegat, ple d’esgarrapades, després d’haver après que la nit passa factures i que la fama és de lloguer, no de propietat. Així que Lavoe necessitava una mica de help from his friends.
Llavors és quan Rubén es va treure del bigoti la millor composició de la seva carrera per a un intèrpret aliè (tot i que el seu currículum com a lletrista i artesà de la cançó a la Fania ja comptava amb mèrits com “Número 6” per a Bobby Rodríguez y la Compañía), tallant a mida del cantant dels cantants els versos i el to d’aquest tema. En un principi, volia cantar-la ell mateix. Però de seguida va veure que no hi hauria ningú que s’empassés aquesta lletra interpretada per ell, un jove entertainer que tot just començava a despuntar. Quedava molt millor, més honest dins la trampa fins i tot, en la veu d’un cantant capaç de fer desaparèixer la frontera entre el vocalista i el personatge de la lletra.
I Colón va musicar i arranjar els 10 minuts que dura “El cantante” amb una sumptuositat i un atreviment extraordinaris: hi ha un piano atonal a la tercera estrofa que és letal, com si el personatge que canta es desafinés-desdibuixés; i quan, a partir del minut 4.30, la cançó arriba al seu tram instrumental, enmig d’un decorat de lolailolailos inflats de reverb, és com si la música s’apaïsés en format scope. L’Spanish Harlem en clau de drama hollywoodià. “Carlito’s Way”. Un subidón en acords menors: una baixona èpica, doncs.
“El cantante” obre per la porta gran “Comedia”, el tercer disc en solitari d’Héctor Lavoe després dels excel·lents “La Voz” i “De ti depende”. Aquest és un àlbum d’un decadentisme suprem. Quan s’acaba el seu tema principal, el primer que se sent són unes notes manllevades de “Ridi, Pagliaccio”, de la cèlebre ària “Vesti la giubba” de l’òpera “Pagliacci“ de Ruggero Leoncavallo. És el principi del bolero “Comedia”. Tot té un sentit tragicòmic en aquest disc, com la portada en què Lavoe apareix disfressat de Charlot: pèrdua de la compostura, de la dignitat, de la identitat. Llàgrimes i riallades. Perquè a “Comedia”, és clar, també hi ha moments divertits: el balanceig brasiler de “Tiempos pasados”, la frescor desimbolta “Songoro cosongo“ o quan a la molt misògina “Bandolera” juga amb frases com “¡Cómo te gusta el chicle, chupa!”. Però el regust general que deixa l’àlbum és… agre.
Héctor ja no era ni aquell cantant que vacil·lava com ningú entre dos trombons de salsa brava, ni aquell jove de veu peculiar i tècnica irreprotxable que, al costat de Willie Colón, va canviar per sempre la història de la música llatina, ni aquell nuyorican innocent exposat als perills de la gran ciutat. A mitjans-finals dels 70, Héctor és una superestrella amb tots els tics de les superestrelles. Ara el perill de la gran ciutat és ell mateix. Entre desgràcies i vicis personals a dojo, està fet xixines. Esquerdat. Sense rumb. Fet pols? Per descomptat. Acabat? Ni parlar-ne. Acabant-se, si de cas. Acabant-se a més, davant nostre. I això és el més gros d’aquest disc: a “Comedia” sents com canta el cigne. I com canta Rigoletto. I com riu el pagliaccio.
No cal ser ni tan sols una estrella nana ni haver estat fregat només de gairell per la popularitat per sentir-se “El cantante”. De vegades, almenys a mi em passa, em veig des de fora sobreactuant, oferint la millor versió del meu repertori, dedicant els meus millors pregons. Dono allò que els altres esperen que els doni en tal o tal altra situació social... fins que em canso de mi mateix. Deixo d’agradar-me. La goma de la careta m’estreny. Em molesta. Em molesto. M’agradaria pensar que tots ens podem identificar amb aquesta sensació. Som el que som o el que els altres volen que siguem? Algú ens pregunta mai si patim, si plorem o si tenim una pena que ens fa mal ben endins? No hi ha temps per a tristeses.
Vamos, cantante, comienza.
PER QUÈ ESCOLTAR “COMEDIA” AMB 77 ANYS?
Ja fa temps que s'ha acabat la camàndula social. Somriure per compromís, mai més.
L’ALTERNATIVA:
SMOKEY ROBINSON & THE MIRACLES - “Anthology”
"The Tracks of My Tears" i "Tears of A Clown", nano. Dues cançons estel·lars que poden mirar als ulls de "El cantante" i no baixar la mirada. Dos clàssics del soul-pop que destaquen dins d'aquesta recopilació d'èxits exuberant per la mateixa raó que "Comedia" destaca en la discografia de Lavoe: perquè plora el pallasso.