DAFT PUNK - "Homework"
22 ANYS
Doncs només ballar
L’imperi de la joventut té apetits simples, però insaciables. No en té mai prou. Del que sigui que a un jove li agradi fer en un moment concret, no se’n cansa. De fet, aquest és un atribut molt distintiu dels primers anys de la segona edat, del qual només t’adones de l’enorme valor que té quan ja el comences a perdre: no et canses mai.
Si l’activitat que estan fent estimula l’alliberament de neurotransmissors i hormones relacionats amb el plaer, doncs que no s’acabi mai el festival de dopamina, oxitocina, serotonina i endorfines. Com si fos una regressió primerenca a la infància quan no tens consciència dels límits o de l’autocontrol, la jovenalla s’abandona al “Més! Més! Vull més!”; a l’“una altra vegada!”. I, algunes músiques malcriadores funcionen a demanda. One more time? Doncs, one more time, té.
A casa meva, o més ben dit quan sortia de casa meva, davant d’aquell plebiscit que formulaven Ciudad Jardín a “Beber y bailar” (”Y los que no quieran más que beber, pues sólo beber. Y los que no quieran más que bailar, pues sólo bailar.”) jo era del team mam. El meu mapa de calor als clubs era un avorriment, potser jo també ho era. Fotia pena, sempre pels volts de la barra. Però, de tant en tant. algunes músiques m’imantaven cap a la pista. Si hi havia un pianet house, un hit disco-chochi o alguna coseta dance-pop o eurobeat, doncs llavors només ballar. I saps que passava? No ho endivinaràs mai: fotia pena igualment. (“Va, torna cap a la barra, xaval”)
Si “Homework” té aquest llinatge de patrimoni d’una generació és per una fita que no és precisament poca cosa: és l’àlbum que va posar a ballar a tots els que no ballaven (els del rock, vamos). I “Discovery”, als americans (i de retruc a la resta del món, sempre molt seguidista de l’èxit als Estats Units), que encara que amb el primer disc Daft Punk ja ho van petar, els francesos encara no havien desbordat el nínxol de l’electrònica i la modernor.
És fàcil entendre perquè aquest debut va caure en gràcia: era una música que no et posava cap peatge. A la primera ja veies que allò era llampant, engrescador, molón i... hòstia ¿què em passa doctor que se’m mou el cucu sol? També tenia un cromatge molt innocent, inofensiu fins i tot, que és una qualitat fonamental per assolir un atractiu de masses. Música sense problemes per una edat sense responsabilitats. Marriage made in heaven.
Podia haver passat amb altres discos d’artistes anteriors; alguns dels citats a “Teachers”, per exemple, que molts no van sortir mai a la vida del subsol. Però Daft Punk tenien un je ne sais quoi que podia tenir a veure el look del no-look, els fabulosos clips d’autor, la procedència (qué elegancia la de Francia) o fins i tot amb un nom guapante, chic i sonor. Tot semblava tenir el timing perfecte. Tot semblava guai i/o per fer-te a tu més guai.
Alerta!, que et podien semblar també insuportables per aquests mateixos motius: sumat a la sobreexposició hi havia el gilipollisme entusiasta i acrític de la premsa de tendències (i els seus lectors) que estaven tot el dia pendents de qualsevol pet que es tiressin Thomas Bangalter i Guy-Manuel de Homem-Christo.
Jo intentava que aquest vinagre no m’esquitxés, senzillament, perquè era evident que “Homework” repartia felicitat arreu. I, és una obvietat, però, s’ha de ser un trist per estar en contra de l’alegria. Tant me feia que aquesta joia es repartís consentint a un públic de gustos simples i insaciables: “Around The World” semblava un vici pensat per durar eternament.
Després d’aquest àlbum, l’estrellat de Daft Punk va anar creixent fins a cotes blockbuster. Però temo que la seva creativitat no. Sota aquells cascos hi havia més idees efectistes que efectives. “Homework” era les dues coses. Però la resta de carrera, no sé jo: el seu retro-funk i electro-pop sense espines i amb subidons de manual és un truc que només cola una vegada, almenys com a aportació artística. Després (amb alguna excepció) ja ho veig només com un fil musical creativament innocu per sonar de fons mentre et poses com la Moñoño o fas el papallona per Ushuaïa. Hi ha més complexitat, insinuació i enginy perenne a, no sé, “Funkytown” de Lipps Inc..
Així que ara, quan me’ls poso (i sempre és aquest disc i només aquest disc), em sento igual que quan trobo un Mortadelo perdut a casa dels meus pares: com una cosa molt divertida d’una altra època que cada any que passa em sembla una mica més infantil (amb els nens continua funcionant a saco).
PER QUÈ ESCOLTAR “HOMEWORK” AMB 22 ANYS?
“Homework” té un posat sexi. És clar, en els seus inicis encara ens havien de seduir. Així que aquesta música disco pixelada fa que la sang vagi cap ell múscul, sí, però també cap a les cavitats mucoses. Ballar amb pessigolleig. I en un estat de consciència químicament alterat? També, també.
L’ALTERNATIVA:
BEE GEES/V.V.A.A - “Saturday Night Fever B.S.O”
Que arribi ja el cap de setmana, PERFAVORT.