CHICO BUARQUE - “Construção”
72 ANYS
Mal dia
No fa pas tants anys, vam quedar un vespre amb el Martí Sales només pel plaer de tramar; per ajuntar-nos tots dos davant d’uns quintos a “El Queso” i veure si covàvem alguna idea que es pogués acabar convertint en un projecte per a Radio Primavera Sound. Com que jo llavors tenia un percentatge alt de veu i vot en els continguts de futur de RPS i m’havia entossudit que volia algun pòdcast en català, a la barra d’aquest extint bar del carrer Milà i Fontanals vam sembrar una primeríssima llavor del que després va ser “F.A.M.”, és a dir, “Fans de l’Alcover Moll”, el programa sobre lletres de cançons que va començar a fer el Martí sempre amb algun altre convidat amb qui discutir sobre la part de literatura que de vegades inclou la música.
Recordo que, davant de la meva fe emborratxada amb entusiasme per aquest projecte, un amic lletraferit em va preguntar pocs dies abans que el pòdcast s’estrenés, “però, això vols dir que estarà bé?”. Oi tant que estarà bé! Quants pòdcasts hi ha sobre lletres de cançons? De fet, quants programes de ràdio, de tele o a premsa hi ha sobre lletres de cançons? I en català? I fets per un cantant-poeta-traductor-agitador cultural, però sobretot, un tio llest i divertit? Estarà bé segur. Tu només escolta-te'l primer i en parlem després.
Em vaig tirar un triple guapíssim, ara ja ho puc dir, perquè no tenia ni idea de com seria el “F.A.M.”. Però hi creia, que de vegades intuir és més important, o com a mínim més engrescador, que saber. Així doncs, va arribar aquest desitjat primer programa i quan vaig sentir que el Martí dedicava un quart d’hora, vint minuts, a esmicolar, analitzar i celebrar la lletra de “Construção” de Chico Buarque vaig comprovar que tot anava bé, que el món a vegades encara és dels eixelebrats.
Em fa gràcia el pas que porto, perquè no deixo de tenir la sensació d’estar entrant en contradiccions i inexactituds a cada punt i moment: potser això que explico no va ser exactament al primer programa de “F.A.M.” (potser no va passar mai i ho he somiat, o simplement m’hauria agradat que fos així). També la paraula “eixelebrat” té un mal encaix, perquè pot arribar a semblar que com que el pòdcast era apassionat, no era meticulós, no estava molt rumiat. I no diguem ja aplicada a “Construção“, que és un mecanisme de rellotgeria. En qualsevol cas, centrem-nos, que m’enredo: la composició de Buarque és una filigrana literària-musical d’una precisió bocabadant que mereixia inaugurar qualsevol espai radiofònic d’anàlisi i festa grossa per les grans lletres de cançons.
“Construção“ és un opuscle sobre un home corrent tenint un mal dia. Un dia terrible, de fet: és la narració de la darrera jornada d’un obrer de la construcció que mor mentre treballa, des que surt de casa cap a la feina fins al moment de la caiguda fatal. Buarque observa des de fora, i ens explica la mateixa història tres vegades de tres maneres lleugerament diferents. El desenllaç, però, sempre és el mateix: el treballador mor.
El tema és gros, sí, i la càrrega crítica també (el capital sempre tracta els treballadors de manera denigrant). Així que l’ambició literària ha d’estar a l’altura: la lletra està composta en versos dodecasíl·labs, que sempre acaben amb una paraula esdrúixola (“última“, “único“, “pródigo“, “náufrago”, “lógico”, “flácido”, “máquina”, “público”...). Les 17 línies de la primera part (quatre quartetes, seguides d’un vers de cloenda) són pràcticament les mateixes 17 que formen la segona part, només canvia l’última paraula. També la tercera part, de sis versos, utilitza aquest mateix truc de repetició i combinatòria, “com si fossin peces d’un joc damunt d’un tauler”, segons paraules de Buarque.
Més enllà d’aquesta mètrica enginyosa, més enllà fins i tot de la fonètica preciosa del portuguès i la musicalitat rítmica tan especial de la rematada de cada vers amb una esdrúixola, “Construção“ és una cançó que quan l’escoltes t’astora. Et trasbalsa. I no només la primera vegada, que pot tenir un component més fort de xoc o de descobriment. És que cada nova vegada que l’escoltes et salta a l’oïda algun detall de la virgueria formalista que t’havia passat desapercebut i, de nou, et segresta i et sacseja el drama urbà sobre la mort d’un treballador que, ai, en realitat només va ser un destorb per al “tránsito”, un “sábado”. Deia Chico Buarque que ell només volia fer un exercici d’estil amb un joc de paraules, però que “si poses un ésser humà dins d’un joc de paraules, com si fos... un maó, acabes fent també una cançó de denúncia que commou la gent”.
Com si fossin els continguts de “Perra vida” de Soziedad Alkohólika encaixats amb un joc de permutes poètiques semblant al de “No pido mucho” de Veneno (adaptació del poema “No demano gran cosa”, de Miquel Martí i Pol), “Construção“ és una cançó molt complexa, però de melodia senzilla i repetitiva. Només són dos acords. Ara bé, l’harmonia i els arranjaments són una catedral gòtica (o potser d’un altre estil arquitectònic, però jo també volia acabar amb una esdrúixola).
Rogério Duprat, l’arquitecte sonor del tropicalisme, va plantejar els 6.23 minuts d’aquesta composició com una posada en escena sonora, amb plantejament-nus-desenllaç, girs de guió, tensió creixent, profunditat de camp, etc. (una decisió creativa no gaire diferent a la de Gil Evans amb “La nevada” o Willie Colón i Rubén Blades amb “Pedro Navaja”). I la cirereta del pastís: aquest drama contundent i exuberant amb detalls de vent, corda, percussió i instruments tradicionals es tancava recuperant la música i les estrofes de “Deus lhe pague”, la cançó que obria “Construção”, l’àlbum.
Ai, si és que aquesta és la principal virtut i alhora el defecte de “Construção”: que el tema titular és tan colossal que eclipsa la resta del disc. Escollida millor cançó de la història de la música brasilera per “Rolling Stone Brasil” el 2009, i segona posició en l’enquesta similar de “Folha de S. Paulo” de 2001 (guanyava “Águas de março” de Tom Jobim), és normal que els altres 9 títols d’aquest àlbum ens semblin que van més curts de cafè. També Chico Buarque n’era conscient. Si “Deus lhe pague” i “Construção” eren les dues peces que marcaven un to molt concret, tràgic, amb tensió i suspens, la resta de peces havien d’equilibrar amb simplicitat i delicadesa, arribant fins i tot a la senzillesa de la cançó de bressol com “Acalanto”, el tema que tanca el disc. I s’agraeix el contrast, s’agraeix. Tanta intensitat, tanta estona hauria estat insuportable. Gràcies, Chico.
Déu t’ho pagui.
PER QUÈ ESCOLTAR “CONSTRUÇÃO” AMB 72 ANYS?
Un cop escoltes “Construção” ja no la pots desescoltar. D’aquí 20, 30, 40 anys, encara et despertaràs un dia a mitjanit recordant-la.
L’ALTERNATIVA:
CAETANO VELOSO - “Estrangeiro” / “Circuladô”
Com que soc idiota i jo solet trepitjo uns jardins que podria evitar perfectament, no sabeu la ràbia que em fa no dedicar-li alguna entrada d'algun any exclusivament a Caetano. Però, què voleu, l'única manera que trobo d'empatar en fulgor creatiu, literari i musical de "Construçao" és proposant com a alternativa no un, sinó dos discos del geni de Bahia. En realitat és com si fos un doble que va sortir en dos volums per separat (que podrien ser tres, perquè el directe "Circuladô Vivo" també és exquisit). Aventures d'un brasiler a Nova York que, mira què bé, es va avenir amb avantguardistes com Arto Lindsay, Marc Ribot, Bill Frisell, Tony Lewis…