BROADCAST - "Tender Buttons"
61 ANYS
Tots els mecanismes
Em perdo de vegades en el triangle de les Bermudes de l’alegria, la tristesa i la ràbia que em provoca l’estatus actual de Broadcast.
El seu culte es va engrandir tan clarament per la mort prematura de Trish Keenan el 2011 que fa pena, encara que també desperta certa satisfacció poètica, comprovar que el seu prestigi i fandom siguin ara molt superiors als que van experimentar en vida.
Broadcast sempre van ser, en qualsevol cas, boníssims. Abans i ara.
Ni un àlbum baixa del notable, potser de l’excel·lent: el primer recopilatori d’EPs a Too Pure (escola Laika, Pram o Stereolab), el dels indie hits “Come On Let’s Go” i “Papercuts”, el de la hauntologia juntament amb The Focus Group, que va guanyar disc de l’any a Wire, la banda sonora de “Berberian Sound Studio”….
A “Haha Sound” i, especialment, a “Tender Buttons” (tan aspres i suaus al mateix temps) potser es troba el cànon de Broadcast.
Eren la ficció especulativa feta pop. Potser el pop que et feia dubtar del pop... i fins i tot de la realitat.
Perquè Trish Keenan i James Cargill eren un laboratori de sons que, més que amb la raresa o el misteri, jugaven amb els interrogants.
Per exemple: en una cançó tan aparentment senzilla, tan vulnerable i tan estimada com “Tears in the Typing Pool”, hi ha alguna cosa que intuïm que no encaixa. Però també sembla impossible identificar què és exactament.
Si baixo a un nivell subatòmic, quàntic fins i tot, que ja vaig embalat, diria que és una de les seves poques cançons sense exoesquelet de sons experimentals d’electrònica-pop. Tots els seus òrgans vitals estan a la vista. I la realitat no sol ser així.
Així que, és aquesta una música feta a partir de la realitat deformada o una música que deforma la realitat?
Almenys a mi em passa que, després d’escoltar-los (com amb alguns escriptors o cineastes), la realitat se m’altera. El que primer em sembla estrany, després passa a ser interessant i, finalment, normal.
Per culpa de la seva elegància retrofuturista, la meva realitat en present em sembla el fracàs de molts dels futurs imaginats fa anys.
L’excepció? Alguns dels paisatges del demà imaginats per artistes avançats al seu temps, i potser per això efímers o poc coneguts, que escoltats avui semblen Broadcast.
Penso en, per exemple, “Love Song for the Dead Ché” dels fugaços The United States of America, un grup molt reverenciat per la Trish i en James.
I penso també en els fans actuals del grup, que potser no els van arribar a veure mai en directe i només poden imaginar-se la capa de més que guanyava la banda quan pujava a l’escenari.
Contra tot pronòstic, la seva posada en escena era un zero en eròtica de la tristesa (noia pàl·lida amb veu maca que no anava de noia pàl·lida amb veu maca).
Estaven molt seriosos, molt concentrats, molt per poques hòsties. Molt ficats cap a dins.
Molaven mil perquè passaven de molar.
PER QUÈ ESCOLTAR “TENDER BUTTONS” AMB 61 ANYS?
La veterania comença a tenir conseqüències positives. Per exemple, comprovar que alguns artistes dels quals vas pensar al seu dia que serien recordats en un futur i que, efectivament, són recordats ara que el monstre ja és aquí. (I ens farem l'orni respecte a tots els casos en què no ha estat així.)
L’ALTERNATIVA:
STEREOLAB - “Emperor Tomato Ketchup”
Potser aquest pensament ha envellit i ara és diferent, però, què fan els estudiants de ciències escoltant metal o prog-rock (encara és un tòpic?) quan poden fer-se fans de Broadcast o Stereolab? Dos grups amb l'R+D incorporat. En el cas d'aquest disc en concret del grup de Tim Gane i Laetitia Sadier, a més, es poden sumar els de polítiques, història de l'art, filosofia, sociologia, semiòtica, belles arts... Un àlbum en espiral ascendent, amb tot el rigor d'un paper acadèmic i tota l'efervescència d'una festa a la vil·la universitària.