BILLY BRAGG - "Workers Playtime"
67 ANYS
Tot cotitzat!
Companyes i companys, avui tanco una etapa de feina, però no de compromís. Ha estat un honor compartir trinxera amb vosaltres. Ens veiem a partir d’ara als carrers, als cafès i a les causes compartides. La lluita continua, però ara amb horari flexible.
Aquest, paraula amunt, paraula avall, és el discurset que m’imagino fent el dia de la meva jubilació, que el cabró no acaba d’arribar mai. Perquè el descans del treballador no és un repòs de les conviccions, sinó una aturada de la productivitat per un període estipulat de temps (concretament, a partir dels 67, per sempre).
El dret i el goig a l’esbarjo proletari, sigui episòdic, sigui indefinit, és una idea que me la va ficar dins del cap de ben petit Billy Bragg amb el disc “Workers Playtime”.
A l’estiu del 89, el meu institut de secundària d’El Masnou va fer un intercanvi amb Alemanya que, a més de ser la primera vegada que sortia a l’estranger, també va ser la primera vegada de molts altres intercanvis. Sí, aquells, just els que us imagineu, però també de... música.
Moltes hores d’autocar i walkman, trapitxejant cintes: jo rulava una de 90 amb “Horses” i “Marquee Moon” i a mi em van passar “Little Creatures”, “Appetite for Destruction”, “Flamenco Vivo”, la banda sonora de “Paris, Texas”... Fins i tot un xaval d’Hamburg em va deixar durant 24 h el “Tougher Than Leather” de Run-D.M.C.
Si recordo tan nítidament aquests discos (fins i tot podria dir el nom de qui me’ls va deixar, inclòs el del B-boy alemany) és perquè en aquest context de ritu de pas tot es magnificava. Per això tinc tan clara la primera impressió que “Workers Playtime” em va provocar durant aquest tripijoc.
El disc ja em va arribar anunciat amb aromes innocentment subversius: “Pst, pst, és una cinta que he mangat al meu germà gran que potser et pot molar si ets fan dels Clash”, em va dir l’Óscar Cánovas.
Atenció, era cinta original, eh, no gravada, amb els seus missatges orgullosament adoctrinadors a la portada: “Capitalism is killing music” i “Pay no more than...” (igual que el “London Calling”, anem bé). I de Go! Discs, el mateix segell dels meus estimats Housemartins. Encara no havia pitjat el play del walkman i ja m’agradava.
La primera cosa que em va sobtar va ser aquell accent tan tancat i aspre d’Essex. Sobretot a “Tender Comrade”, cantada a pèl. De fet, això també em va fer un estrip: per què això és així, tan buit, sense instruments?
Encara que amb setze anys el meu anglès justejava, pel poc que pillava de les lletres ja veia que allò era bastant polític i bastant esquerrà. Bé, foc amic. Però hi havia altres desconcerts: m’ho semblava a mi o també hi havia moltes cançons d’amor per ser un disc combatiu?
Tampoc acabava d’entendre del tot que en aquell disc de folk-punk que se m’havia venut hi hagués soul, country o pop (que bona la versió de La Granja de “She’s Got a New Spell“, per cert, amb el mateix Billy Bragg fent cors).
Resumint: com totes les coses que et xopen de veritat a la vida, la primera reacció va ser una barreja d’atracció i estranyament. Vull que m’agradi? Sí? No? Més aviat, almenys al principi: vull entendre. O vull entendre més.
Amb els anys crec que ho he entès tot (d’aquest disc, eh, de la vida ja tal). I altres sotracs que encara em trobo pel camí laboral, social o sentimental, de vegades encara faig per comprendre’ls segons la pedra de Rosetta dels versos de Billy Bragg.
Suposo que això passa perquè no m’he cansat mai d’esperar the great leap forwards, que potser és utòpic, però si no agafem embranzida segur que llavors no saltarem mai. O potser el salt és, simplement, deixar de fitxar.
PER QUÈ ESCOLTAR “WORKERS PLAYTIME” AMB 67 ANYS?
Que fer-se gran no és el mateix que adonar-se que la vida canvia és una idea que Billy Bragg exemplifica a la perfecció cada vegada que toca "Waiting for The Great Leap Forwards": va actualitzant la lletra segons les notícies del dia i el lloc on toca, com feia Léo Ferré a "Les Temps Sont Difficiles" o Phil Ochs amb diverses peces del seu repertori. No es tracta tant de queixar-se de quin món hem construït, com de prendre consciència de quin món continuem construint. En tot cas, hi ha un clam que mai no canvia: Billy Bragg, selecció!
L’ALTERNATIVA:
THE HOUSEMARTINS - “Now That’s What I Call Quite Good “
Contra la Thatcher es feia millor pop? És molt temptador pensar així. Deixem-ho en el fet que a les llistes d'èxits britàniques trobar artistes que incloïen un component labour a les seves cançons no només no era estrany, sinó que era habitual. Amb només dos àlbums, un EP i un recopilatori, els de Hull van condensar socialisme, futbol, comèdia i lletres eixerides en un reguitzell de cançons perfectes que van travessar el cel del nord amb el fulgor d'un cometa pop. Brevetat i intensitat.