ABBA - “Gold”
02 ANYS
Les mames i els papes
L’efecte Bouba-Kiki és un fenomen perceptiu descobert per Wolfgang Köhler el 1929. Mostra com els humans tendeixen a associar formes visuals amb sons: la majoria de persones vincula el dibuix amb contorns arrodonits amb el so “Bouba” i la silueta punxeguda i esmolada amb el so “Kiki”. Aquest efecte revela una connexió intuïtiva entre la percepció visual i la sonoritat, que, ves per on, sembla ser universal i independent de la llengua.
Bé, doncs si aquest psicòleg i físic alemany hagués viscut i descobert aquest fenomen a finals dels 70, principis dels 80, en lloc de “Bouba” hauria pogut dir perfectament “Abba“ (i en lloc de “Kiki”, Einstürzende Neubauten, tot i que potser no és tan catchy, OK).
Abba eren la lingua franca del pop. En una dècada, els 70, francament eixuta pel pop-pop (si és que té sentit aquesta repetició, que jo crec que sí), les cançons d’aquests dos matrimonis suecs eren un esperanto que podia posar d’acord a fans de la música d’arreu del món, de no ser que fossin de la branca hater provinent del rock-rock, rotllo Lester Bangs, que els considerava una horterada. Bah.
Les formes “Bouba”, arrodonides i obre-fàcil, de les composicions d’Agnetha Fältskog, Björn Ulvaeus, Benny Andersson i Anni-Frid Lyngstad (junta les inicials dels noms propis i vet aquí d’on surt el nom d’Abba) són el sucre de la música. Instintivament, de petit sempre aniràs cap al dolç. Després el teu paladar ja aprendrà com gaudir d’altres sabors (salat, amargant, picant, agre o ranci). Però, d’entrada, busques la recompensa de plaer i energia immediata que et dona el dolç.
Ara podem discutir, si voleu, si les cançons d’Abba són realment tan xaroposes. Un àlbum com “The Visitors”, el darrer que van fer quan les relacions de les parelles ja eren una de Bergman, és qualsevol cosa menys ensucrat. Però també és cert que el format LP no era on el grup d’Estocolm tenia la mà trencada, tot i que en tenen de magnífics (“Arrival”, per exemple, amb aquell epíleg del tema titular tan emotiu inspirat en el folklore escandinau). D’Abba volem els hits. Aquelles xuxes d’abast universal que van fer del seu nom una marca tan potent com Kodak (això no ho dic jo, sinó Stephin Merritt, eh).
A la recopilació “Gold” tot és mel. Una darrera de l’altra. Se’m fa difícil destacar-ne alguna. Em torna boig “Waterloo”, que la veig un pelet glam-rock (si veus l’actuació de quan la van tocar per guanyar Eurovisió el 1974, flipes amb les veus en directe de l’Agnetha i l’Anni-Frid), però també “Dancing Queen” i el seu piano afusellat a “Oliver’s Army” pel fan declarat Steve Nieve dels Attractions, “Take a Chance on Me” i la seva intro Beach Boys o el melodrama adult de “The Winner Takes It All”.
També em fan molta gràcia, per reforçar la idea que eren una llengua vehicular del pop, les composicions que semblen dedicades a diferents parts del món: “Mamma mia” a Itàlia, “Voulez-vous”, França, “Chiquitita” i “Fernando”, Sud-amèrica, i “I Have a Dream”, Grècia, tot i que en aquest darrer cas potser és cosa meva perquè sempre he pensat que era un tema molt Demis Roussos.
Si quan aprenem a parlar descobrim (més aviat absorbim) que l’alfabet és una eina màgica que desxifra el món i revela pensaments i sentiments, amb aquesta tirallonga de cançons desvetllem que Abba són un alfabet pop.
PER QUÈ ESCOLTAR “GOLD” AMB 2 ANYS?
Hi ha un moment que t’adones que algunes mames i papes, no tots, s’ajunten i fan cançons. També es vesteixen de manera especial per tocar-les, fan coreos i es graven interpretant-les i tot. Així mateix, hi ha d’altres progenitors, clarament més patates, que no les fan, però les escolten, les ballen i les canten (i potser alguns es disfressen i tot). No és ben bé el mateix, però també és molt divertit.
L’ALTERNATIVA:
BLONDIE - “Parallel Lines”
Com que la portada d’aquest disc va inspirar el pòster de la pel·lícula “Los pingüinos de Madagascar”, tendeixo a pensar que pot agradar als nens. Tot i que en realitat el que em passa és que no estic segur de si va ser “Dancing Queen” o “Heart of Glass” la primera cançó amb la qual la Diana va sentir l’impuls irrefrenable de moure el seu cosset al ritme del que estava escoltant.